a Estremera (2)

El divendres passat 4 bombers vàrem tenir l’oportunitat d’ anar a la presó d’Estremera a visitar el nostre Conseller, en Joaquim Forn.

Sortíem de Barcelona a les 8 h del matí amb cotxe i, com sempre que ens trobem uns quants bombers, primer de tot arreglem el Servei, i seguidament el país. El viatge era molt llarg, i un cop vam esmorzar, algú va deixar anar la pregunta d’allò que fins ara havíem anat trampejant: i quan siguem allà, què li diem?

Cap dels quatre hi hem tingut massa relació, i algú no el coneix ni personalment, però tots, quan se’ns va presentar l’oportunitat, no vàrem dubtar ni un moment: vam dir que sí, que hi volíem anar.

Coincidírem que havíem passat mala nit, que no havíem dormit gaire.

Tot i saber-ho amb temps, no ens havíem preparat la visita, potser perquè degut a la nostra feina estem acostumats a prendre decisions sobre la marxa, o potser per por, per respecte, o per ves a saber què; el que si és cert, és que no ho havíem fet, i no teníem la resposta del per què no.

Però ja hi érem, no podíem deixar-ho per més endavant, i érem conscients que no sabríem què dir, teníem 40 minuts de visita i els havíem d’aprofitar.

En el cotxe es va fer un silenci absolut, no hi havia música, la radio estava parada, ningú deia res, tots estàvem absorts en els nostres pensaments, fins que al cap d’una bona estona, uns 15 ó 20 minuts, algú digué, va que tot anirà bé, no us preocupeu, i tot tornarà a la normalitat; el conductor preguntà on havíem de girar per anar fins a Estremera, l’altre mira el google maps, l’altre preguntà on érem i quant faltava, i l’altre es queixava que a dins del cotxe hi feia molt de fred.

Semblava que aquests 15 o 20 minuts, ens servirien per esvair les pors, per aclarir-nos les idees i saber què li diríem, què li preguntaríem, què li volíem transmetre…. i segur que deuria ser així, ja que no vam tornar a parlar del tema en tot el viatge.

Arribàvem, ens havien dit un lloc per anar a dinar molt a prop de la presó, i així ho vam fer.

Vam baixar del cotxe, 40º a l ‘ ombra, no teníem ni gana ni temps de menjar res, com a molt beure alguna cosa, anar al lavabo, i deixar totes les pertinences menys el DNI a dins del cotxe. Ens havien dit que no podíem entrar ni un paper, i després de l’experiència d’un dels advocats, que quan va sortir, li havia desaparegut tot el que havia deixat dins la guixeta de la presó, decidírem no temptar la sort.

Vam tornar a pujar al cotxe i ens vam dirigir cap a la presó. Paratge desolador, i, al mig del no res, una edificació amb murs de formigó amb reixats d’espines d’aquells cargolats en forma d’espiral al damunt. Una torre que l’identificava i un cartell a la carretera que anunciava Centro penitenciario.

Al seu voltant tot de camps de panís, o això vam deduir que era perquè cap de nosaltres som experts en temes del camp, i molta gent recol·lectant-ne, són les 4 de la tarda i fa un sol i una calor de justícia. Si no fos que no hi ha la pena de treballs forçats, us ben juro que ho semblava. Era com una pel·lícula d’aquelles americanes on es veuen els presos treballant en els camps amb tot de policies i gossos vigilant.

Primera barrera abans d’entrar a l’ aparcament, pregunta per intèrfon, ¿A quién vienen a visitar? Un cop vam contestar i vam suposar que ens havien fet la foto a la matrícula del cotxe, ja vam poder entrar fins a l’aparcament, hi havia una quinzena de cotxes, ni una ombra per casualitat.

Vam aparcar el cotxe i vam anar cap al centre penitenciari, parlàvem per no callar, però les cares ens havien canviat a tots.

Vàrem entrar en una sala d’uns 100m2, hi havia unes màquines de “vending”, un mostrador amb parets de vidre i unes finestretes, uns seients de fusta arrambats a la paret, i una dona allà asseguda que semblava esperar algú o alguna cosa.

Suposo que en veure’ns les cares va detectar que era la primera vegada que hi anàvem, i ens digué que ens havíem d’identificar en una d’aquelles finestretes. Quan ens hi vam dirigir, a darrera d’una d’elles va aparèixer una funcionària que ens preguntà a qui anàvem a veure, ens va dir els noms, ens demanà el carnet, i ens explicà tots els passos que havíem de fer abans d’entrar a la visita. Ens va fer una foto, ens va prendre les empremtes digitals, ens tornà els carnets, i ens digué que l’única cosa que podíem entrar era la clau de la guixeta on havíem de deixar totes les nostres pertinences si és que en portàvem, que no podíem entrar ni els carnets; a partir d’aquell moment ens identificarien mitjançant l’empremta i havíem de passar per un arc detector de metalls.

Quan van acabar d’identificar-nos, ens vam adonar que en aquell banc on en entrar només hi havia una senyora assentada, ara hi havia tres persones més, i una d’elles portava una flor de roba de color groc enganxada en el vestit de color negre.

Nosaltres érem fàcilment identificables: samarretes de bombers cremats, samarretes amb el casc i “Els bombers sempre seran nostres” i un altre de “Us volem a casa” amb el llaç groc, però aquella flor groga amb ells també els va delatar, ens hi vam apropar i ens vam saludar: eren el cunyat de l’Oriol i la seva parella, i un amic.

Mentre estàvem parlant, vèiem que entrava més gent, un d’ells reconegut de seguida per tots nosaltres: era en Serrat, que venia acompanyat amb tres persones més, un d’ells reconegut també per un del grup que anaven a veure a l’Oriol. Ens digueren que ells anaven a veure al Raúl.

L’espera es va fer llarga, hi havia un garbuix de gent, tothom parlava, nosaltres vam intentar esbrinar com funcionava això de les visites; el cunyat de l’Oriol ens digué que hi havia un torn a dins, que quan ells sortissin, podríem entrar nosaltres.

Va sonar un timbre, ens cridaren i tots els que estàvem a la sala vam anar passant un per un per un arc detector de metalls. Havíem passat el primer control. En aquella sala ja no hi havia maquines de “vending”, ni parets de vidre amb finestretes, ni guixetes per deixar-hi res, només quatre bancs clavats al terra, uns quadres impersonals penjats a les parets brutes, pintades d’un verd clar, uns cartells on es veien dues persones transportant una llitera, amb una altra tapada del tot estirada a sobre, i un escrit que deia “Si no el vols sortir així, no li passis droga. La droga mata”.

Hi havia unes finestres que donaven a un pati interior per on passaven tots els tubs dels serveis. Unes tapadores dels mecanismes de les portes corredores mig desenganxades.

Amb un dels bombers buscàvem una paraula que pogués descriure tot el que estàvem veient.

S’obrí una altra porta i entràrem en un passadís pont tot envoltat d’un vidre o plàstic glaçat, on feia molta calor. Vam arribar a una altra sala on ens van tornar a identificar, abans de sortir al pati que connectava les dependències on estàvem fins ara, amb el recinte penitenciari pròpiament dit.

El pati estava envoltat de parets de formigó amb reixat d’espines al capdamunt, al mig hi havia una girola. Al davant nostre però a l’altre costat vèiem la gent que sortia de la visita anterior. Entre tots ells hi vam reconèixer la Neus Munté, acompanyada d’altra gent que no vam identificar, ens saludàrem aixecant les mans mentre uns caminàvem cap a dins i els altres en sortien , cada grup per un costat de la girola.

El pati era força gran, i ens van comentar que en dies de pluja s´havia de travessar igualment, i com que no es podia portar res, la gent quedava xopa com un pop, i més la gent gran que va més a poc a poc.

Arribàrem ara sí al que són realment les dependències de la presó, aquí ens digueren a quina cabina/locutori hi havia cada pres. Oriol Junqueras, a la 1, Raúl Romeva a la 2, Joaquim Forn a la 3, la 4 era buida, i la resta es va anar omplint de gent que no coneixíem.

Les cabines/locutori són uns espais de metre i mig per metre i mig, tot de vidre, amb dues cadires de plàstic, i un intèrfon en un petit prestatge pintat de blanc tot guixat i ratllat. A l’altre costat del vidre un espai de les mateixes dimensions, amb una cadira, i un auricular de telèfon. Totes les cabines arrenglerades com si fos un passadís molt ample, on un vidre separa els dos mons.

Al cap d’una estona aparegueren a l’altre costat del vidre unes persones que tots coneixíem, vam aixecar les mans, ens vam saludar i cada un d’ells entrà a la cabina assignada, tots posàrem la mà al vidre com si els volguéssim donar escalfor, però el que notàrem era un vidre molt fred. En Joaquim, l’Oriol i en Raül s’assegueren, vàren aixecar l’intèrfon i varen començar les converses. Nosaltres amb en Joaquim vam parlar de tot, no hi havia ni un moment de treva, les paraules fluïen, notàvem que el temps se’ns esmunyia entre les mans; de cop i volta ens va dir , “d’aquí un moment això s’apagarà i no ens sentirem”, no hi hagué paraules de comiat, continuarem parlant, i de cop i volta el silenci.

Altre cop les mans al vidre, altre cop aixecant els braços i saludant el Joaquim, el Raúl i l’Oriol, dient adéu amb la mà estesa o amb el puny enlaire en senyal de força. En són molt ,de forts.

Van passar 40 minuts.

Vam fer el recorregut invers, sensacions a flor de pell tot pensant en el que ens havia dit, com els havíem vist, què no havíem tingut temps de dir-li, què ens volia transmetre amb aquella cara, aquells gestos, aquell somriure, aquell…

Ens vam mirar: les cares eren diferents, hi havia més vida, hi havia més esperança, les converses eren més fluïdes entre nosaltres i també entre els que havien anat a veure l’Oriol i en Raúl.

Les parets eren les mateixes; les sales, les mateixes; la pintura , la mateixa; el terra, el mateix, però ja no ens va semblar tan depriment.

Recollírem una bossa per portar cap a casa seva, les funcionàries ens digueren “id con cuidado, no se os rompa. Pesa mucho, está llena de libros y de cartas”, i era veritat.

En Joaquim ens havia dit, agafeu-ne alguna i llegiu-la. No ens vàrem atrevir.

Recollírem la clau del cotxe que havíem deixat a l’armariet i sortírem cap a fora, era el moment de fer les fotos que havíem promès que faríem amb la pancarta de llibertat presos polítics, amb la jaqueta i el casc de les manis.

Eren quarts de sis de la tarda, no havíem dinat, però tampoc teníem gana; vam pujar al cotxe i començàrem a deixar enrere aquella torre i aquells murs coronats amb filferro d’espines recargolat en aspiral en mig del no-res, que mantenen empresonades lluny dels seus i de les seves famílies a 5 de les nou persones que es varen comprometre a tirar endavant allò que el poble en unes eleccions democràtiques els vàrem demanar.

La injusta situació de tots ells, que hem pogut veure a la cara d’en Joaquim, de l’Oriol i d’en Raül, ens omple de força per seguir lluitant, per tenir-los entre nosaltres al més aviat possible.

 

Un bomber per la República

a Estremera (1)

Estremera. Restaurant Don Quijote a quarts de quatre. Vigília de sant Joan. L’aire és tòrrid i el local ple de clients espitregats i tatuats acabant de dinar, carregats de raons i xerrant tots alhora…N’hi ha un que sembla ben bé en Sancho Panza…

Hem sortit d’hora des del parc de bombers de Sant Andreu. L’Oriol hi treballa i surt de guàrdia… Però no hem calculat bé i ja no tenim temps de dinar, bo i la gana…A les quatre hem de ser a la presó per fer la visita a quarts de cinc…

El hall de la presó encara és força buit. Continua la lectura de a Estremera (1)

a Estremera, vistant en Quim Forn

Des de fa pocs dies en Quim Forn, el conseller d’Interior destituït pel 155, està a una presó catalana.

Uns dies anteriors, el 23 de juny, una delegació de bombers per la República va poder-lo visitar.

N’hem fet cròniques:

  1. una
  2. dues
  3. tres

 

I per cert: no pararem de reclamar #LlibertatPresosPolítics #UsVolemaCasa #UsVolemLliures

El repte dels rescats de muntanya

Un dels tipus de serveis més espectaculars que fem els bombers són els rescats de muntanya, en especial els vinculats a parets verticals on l’helicòpter és la plataforma de treball per excel·lència. Espectaculars sí, i també d’alta dificultat tècnica on el treball en equip és clau. Continua la lectura de El repte dels rescats de muntanya

Manifest 20N (2017)

20 de novembre de 2017. Castell de Montjuïc.

Ni la data ni el lloc han estat triats avui a l’atzar.

Un 20 de novembre, moria al llit el dictador Francisco Franco. Semblava que amb la seva mort es tancava l’etapa més funesta, més fosca, i de més opressió que havia patit el nostre poble. Deien que s’acabava la dictadura i s’albirava una democràcia. Però no. S’encetava un nou règim. Continua la lectura de Manifest 20N (2017)

Llibertat, democràcia, independència

Els bombers catalans (Generalitat, Ajuntament de Barcelona, aeroport i empreses), treballem en un marc acotat de competències, limitat de mitjans i encasellats estructuralment pel fet de viure en una autonomia.

La millor manera d’oferir un bon servei és adaptant-lo a una estructura d’estat, és a dir, que Catalunya esdevingui independent. Continua la lectura de Llibertat, democràcia, independència