Isabel Vallet

Isabel Vallet, diputada al Parlament de Catalunya per la CUP (4 de desembre de 2013)

“A Catalunya estem caminant cap a l’externalització de tots els serveis públics”

Va néixer Alzira, al País Valencià, i és llicenciada en Dret. Isabel Vallet va estrenar el seu escó de diputada per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) al Parlament de Catalunya el passat mes de juny, després de la renúncia de Georgina Rieradevall per raons personals. Milita a l’Organització Socialista d’Alliberament Nacional-Endavant. Va fer la seva presentació a la tribuna d’oradors de la Cambra catalana anunciant que, pel fet de ser valenciana, “parlaré en íber; espero que tots m’entenguin”.

Bombers per la Independència: Quina radiografia fa la CUP de la situació que estem vivint actualment a Catalunya?

Isabel Vallet: La conjuntura actual de Catalunya està marcada per 3 crisis. Per una banda, una crisi nacional que s’obre per una actitud recentralitzadora de l’Estat espanyol, que no només ens afecta a nosaltres, al Principat, sinó també a la resta dels Països Catalans. És la crisi de les autonomies; és a dir, els sistemes d’autogovern s’han demostrat fallits perquè no donen resposta a les necessitats reals de la gent. Van entrar en crisi fa molts anys. Quan les receptes que es buscaven a les crisis de l’autonomia eren fer un nou Estatut primer i després un nou pacte fiscal, nosaltres ja enteníem que aquest era un sistema d’autogovern obsolet i desfassat, i que era el moment d’exercir la nostra emancipació nacional.

Per una altra banda, tenim la crisi econòmico-social, que té una magnitud mai vista des de l’autarquia econòmica de la dictadura. És una crisi que ens està portant nivells creixents de pobresa; una classe treballadora més depauperada que mai, desnonaments diaris i a dojo; unes xifres d’atur que, en el cas dels joves, arriba al 50%; retallades en tots els serveis públics i, en paral·lel, increment dels preus de l’energia i de tots els transports… És una crisi causada per la bombolla immobiliària i per l’especulació financera sense precedents en la història de la implantació del capitalisme.

Per últim, patim una crisi democràtica. Les institucions de l’Estat, als anys 80, eren reductes on residia la sobirania popular i on, en teoria, es podien canviar coses i adoptar mesures que milloressin el benestar de la gent. Ara, però, estan buides de contingut. Avui, els poders fàctics que estan canviant i decidint tot allò que afecta les nostres vides estan fora de les institucions públiques. Què vol dia això?, doncs per exemple que aquí, al Principat, manen més el senyor Fainé (president de CaixaBank) i el senyor Alemany (president d’Abertis) que qualsevol dels diputats del Parlament per molt que haguem estat escollits democràticament.

El Moviment del 15M ja feia una crítica molt dura en aquest sentit; denunciant que la democràcia parlamentària és un sistema obsolet per canviar les coses; un sistema que té poca potestat per canviar i millorar el dia a dia de les persones, perquè el veritable poder resideix fora seu. Això va unit a la crisi de la partitocràcia; és a dir, que gairebé tots els partits polítics que han governat tenen casos de corrupció que no han depurat bé; no han assumit responsabilitats polítiques. Els partits no expliquen a la gent, totalment desafecta de la política, “nosaltres hem tingut alguns casos aïllats de corrupció, però la nostra manera de fer és aquesta o aquella altra”. La crisi de la partitocràcia vol dir també connivència d’interessos polítics i empresarials: fa poc, al Parlament s’aprovava la Moció sobre la Reforma Energètica de l’Estat, que servirà per injectar subvencions al sector de l’energia. En el seu debat, nosaltres fèiem la relació de tots els exministres i exassessors que havien passat a les grans empreses del sector; Endesa, Gas Natural…

Són tres grans crisis que deixen un panorama d’asfíxia nacional, d’asfíxia social i, òbviament, d’asfíxia democràtica. I amb aquesta situació, unes classes són perjudicades i unes altres en surten beneficiades. Nosaltres no creiem en l’existència de la classe mitjana, que va ser una invenció de l’època de bonança del capitalisme. Aleshores sí que existia cert estrat social que vivia bé, però vivia bé gràcies al seu treball; a un treball ben remunerat, cosa que ara no es troba. Així que actualment els grans perjudicats són la classe treballadora, les classes populars, els aturats, els estudiants que no poden pagar-se les matrícules…

BxI: Anem a pams. La Generalitat retalla perquè diu que l’obliga a fer-ho el Govern de l’Estat, i Madrid diu que és Brussel·les qui el força a fer-ho. Hi ha manera de sortir d’aquest bucle?

IV: Nosaltres entenem que sí. La teoria TINA (‘There Is Not Alternative’), és a dir, proposar l’austeritat com a solució, és una recepta neoliberal. Les idees d’estrènyer-se el cinturó perquè hem gastat pel damunt de les nostres possibilitats i que hem viscut com reis, són principis que ens vol fer creure el capitalisme. ¡No s’ha gastat pel damunt de les nostres possibilitats!. Jo no ho he fet!. Els meus pares, tampoc!. I aquí ens han donat com a solucions a la crisi econòmica injectar milers de milions per salvar el sistema financer i prioritzar el pagament dels interessos del deute perquè ens ho imposa Europa. Això respon a una connivència d’ideologies. La política que s’està aplicant des de Madrid és la mateixa que s’està aplicant aquí i la mateixa que aplica el Banc Central Europeu. Hi ha una ideologia compartida sobre el sistema econòmic. Nosaltres defensem que la independència no ens ha de servir per fer un simple canvi de banderes, amb l’Estat espanyol.

La independència s’ha de plantejar com una eina per a l’exercici de la sobirania a tots els nivells, i per tant, per poder decidir el nostre sistema econòmic. I per fer-ho, no has d’estar lligat ni a Madrid ni a la Unió Europea. Hi ha vida fora de la UE; hi ha països que no en són membres i que tenen estats del benestar molt ben implantats. Fora de la UE, no existeix ni l’abisme ni l’autarquia. Hi ha països que viuen bé, fora d’aquest espai. Des d’aquest punt de vista, sí que hi ha alternativa, que passa per ser allò que nosaltres vulguem, perquè totes les decisions que ens afecten les puguem prendre entre tots. ¿Per què no es va sotmetre a decisió popular si volíem rescatar els bancs o posar tots els pisos buits de la Sareb (Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria), que n’hi ha 15.000, a disposició de tota la gent desnonada? Per què no es va sotmetre tot això a referèndum?. Nosaltres entenem que si s’hagués fet, segurament la decisió no hauria estat gaire favorable als bancs; la gent no és tonta i ho està passant malament. Hem de ser forts, insistint que hem de poder participar en el debat de tot el que afecta les nostres vides. La nostra recepta és independència per canviar-ho tot. El full de ruta, per a nosaltres, està molt clar: forçar un referèndum, guanyar-lo per àmplia majoria i obrir un procés constituent per posar-ho a debat tot: model econòmic, la relació capital-treball, model productiu, model industrial i energètic, sobre quins sectors volem tenir un control públic… per exemple, per què hem de vendre l’aigua?; perquè l’aigua ha de ser privada quan és un bé comú?, per què ha de ser privada la llum quan també és un bé comú?. Hi ha països on això no funciona pas així; fins i tot països amb un capitalisme més aferrissat i neoliberal estan recuperant el control de l’aigua perquè és un bé d’emergència social. El que proposem nosaltres no és una solució fàcil; exigeix constància, mobilització, tenacitat i pressió, pressió i pressió, perquè tenim clar que no ens regalaran res.

Isabel Vallet

BxI: Però la sobirania econòmica, en el món globalitzat actual, és possible?

IV: No només és possible, és que és necessària!. El capitalisme, com a sistema econòmic, només afecta un 33% de la població mundial. Hi ha vida, fora d’aquest sistema econòmic. Hi societats que estan fent un esforç grandíssim per sortir del capitalisme, i els va bé perquè han disminuït les xifres de pobresa, d’analfabetisme i ha pujat l’esperança de vida per a algunes classes socials. A Catalunya, som molt pocs. Com a comunitat històrica, tenim una possibilitat de reclamar un sistema econòmic al servei de la majoria. Potser la solució seria un sistema mixte, o potser encara un model per inventar. El que tenim clar és que aquest sistema d’ara no ens serveix.

També tenim clar que és una cosa complicada, perquè hi ha interessos econòmics i financers que tenen el poder, i plantejar una alternativa econòmica a gran escala segurament a la Caixa no li agradaria; ni a Abertis, ni a les mútues, ni a les asseguradores ni a les empreses de col·locació temporal. La idea que ens venen repetidament que fora del capitalisme no hi ha vida, és mentida. És el que ens volen fer creure. Tu pots tenir unes relacions de cooperació amb la resta de països, perquè sortir del capitalisme no vol dir tancar-se econòmicament; no vol dir autarquia a l’estil règim franquista. Vol dir que les teves relacions internacionals respecte la circulació de capital i de treball tinguin uns altres principis inspiradors, no només de lucre o especulatius.

BxI: Com ara quins?

IV: Poden ser cooperatius, per fomentar una indústria de producció social, arrelada al territori, amb principis ètics; que produeixi riquesa per a tot el territori. Nosaltres no ens tanquem a què aquí s’hi instal·lin empreses; el que diem és que, quan vinguin, es comprometin a complir la legislació en matèria de drets laborals, de respecte al medi ambient; que es comprometin a oferir treball digne i a no esquarterar-nos el territori; que es comprometin amb els valors propis dels catalans, com per exemple, la nostra llengua. I això és possible. Es tracta de posar l’economia al servei de la majoria, i per aconseguir-ho cal la unitat popular; un contrapoder que sigui capaç de forçar totes aquestes possibilitats.

BxI: Els unionistes amenacen que la independència ens deixaria fora de la Unió Europea, però, aquesta Unió que obliga a retallar, a reduir drets socials i que beneeix el ‘corralito’ a Xipre, ens interessa, per a una Catalunya independent?

IV: Nosaltres entenem que no. Apostem per una altra Europa. Volem l’Europa de la cooperació, de la cultura i del respecte als pobles. La UE com a ens supraestatal està assentada en el capitalisme. Va néixer amb la lògica d’internacionalitzar el capital, de fer d’Europa una potència homogènia que pugués competir monetàriament, econòmicament i social contra el dòlar i el ien. En els seus principis fundacionals es fa esment a la lliure circulació de treballadors i mercaderies. La UE defensa la constitucionalització del dèficit i l’austeritat davant de tots els problemes socials. Per tant, aquesta UE no interessa ni al 5% de la societat; només interessa a la gent que es lucra amb aquest model econòmic. A la resta, no ens interessa.

BxI: Però va haver un moment que la UE va ajudar a remuntar econòmicament Espanya…

IV: Des de la nostra entrada a la UE, s’ha devaluat un 30% el poder adquisitiu de les classes treballadores. Podem preguntar a qualsevol persona de qualsevol poble què li ha significat l’entrada a l’euro, i ho explicaran clarament. La UE ha suposat una regressió brutal dels drets socials a tots els nivells i la retallada de tots els serveis públics. I suposarà la retallada de les pensions. Són les receptes que donen el Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea i l’Organització per a la Cooperació Econòmica i el Desenvolupament (OCDE). Per tant, futur dins de la UE, nosaltres entenem que no en tenim cap si aspirem a viure bé, no pas treballar per a no tenir res i no poder arribar a final de mes, no poder estudiar o pagar un cotxe si el necessites per anar a treballar.

Isabel Vallet

BxI: La CUP defensa la independència, però per què no són vàlides les receptes que donen els socialistes (el federalisme); o el PP (no tocar res)?

IV: El federalisme ningú no sap què és. Per tant, d’entrada el descartem perquè no sabem què volen dir, amb aquesta paraula. Nosaltres, en canvi, sabem què vol dir la paraula ‘sobirania’, i volem que la gent d’aquest país l’exerceixi. No volem ingerències de cap altra realitat nacional, com ara l’espanyola, en el nostre poder de decisió. No volem ni la interdependència, ni cap pacte fiscal, ni un concert econòmic ni un estat federat o confederat, ni un estat independent federat, com és Puerto Rico… No!. Nosaltres volem ser lliures; plenament lliures i exercir la sobirania de manera total. Per això tampoc no ens val la recepta del PP, que és el retorn a l'”Una, Grande y Libre” franquista; ofegar totes les realitats nacionals que hi ha a l’Estat espanyol. Nosaltres entenem que aquest és el model d’un opressor que ha colonitzat i que està mantenint submisos els territoris ocupats. Amb l’Estat espanyol, nosaltres no volem res. No volem ni negociar. I el federalisme és una invenció de l’espanyolisme, igual que ho va ser la invenció de les autonomies. En aquest sentit, nosaltres no entenem de terceres vies ni de vies intermitges. Nosaltres, al conflicte, només li veiem una sola via: la independència.

Quan aquí es parlava del nou Estatut, quan ERC i altres sectors que ara són clarament independentistes però que aleshores reivindicaven el nou Estatut com la salvació davant tots els mals, nosaltres ja dèiem que cap Estatut ens faria lliures, perquè l’autonomia havia quedat obsoleta com a sistema d’autogovern, i enteníem que aquest era l’engranatge que havia buscat l’espanyolisme durant la Transició. I el federalisme és l’engranatge que ha buscat el nou espanyolisme, el que no vol ser recordat com a unionista. El federalisme, no saben què és ni els que el proposen com a solució. I si ho saben, doncs nosaltres no hem sigut capaços d’entendre com s’articularia. Potser han triat el mot inspirant-se en el model federal dels Estats Units, que penso que aquí no seria viable. Si haguéssim aconseguit l’autonomia plena, competències en sectors claus com ara infrastructures o fiscalitat, això ja es podria considerar un Estat federal. Però ara aquesta proposta és obsoleta; la gent ja demana un altre model i clarament vol trencar relacions amb l’Estat espanyol.

BxI: Trencar amb Espanya perquè no ens entén però la CUP també denuncia que a Catalunya som igualment víctimes de poders fàctics locals…

IV: L’eslogan ‘Espanya ens roba’ va calar perquè parteix d’una base real. L’Estat no ha respectat certs compromisos financers que havia adquirit. L’Estat com a gestionador de recursos comuns, no ha revertit ni en el Principat ni en la resta dels Països Catalans els diners que ens pertocava percebre. Hi ha, doncs, un ofec econòmic i una deslleialtat per part de l’Estat. Però per una altra banda, també vivim un robatori, un espoli brutal a la classe treballadora per part de les elitats catalanes. Així que, el conflicte, no el tenim amb cap treballador espanyol. El conflicte és amb les elits!. Qui ha decidit privatitzar part del sistema de salut a Catalunya?. Boi Ruiz, que forma part de la casta catalana, de la gent que s’està lucrant amb la Sanitat. Qui ha decidit concedir una subvenció a les ETT?; la conselleria d’Empresa i Ocupació, que són els que en tenen interessos. Qui ha decidit rescatar els bancs?, qui se’n beneficia del rescat?, el senyor Fainé!. Qui es beneficia dels contractes amb Abertis, quan ja hem pagat 7 cops les autopistes?: el senyor Alemany!. Aquests són els que ens roben, a nosaltres. El nostre eslogan ‘Independència per canviar-ho tot!”, ens ha anat molt bé per deixar-los fora de la foto i per presentar la independència com a una finalitat que obri un procés per debatre-ho tot, qüestionar-ho tot i poder-ho canviar. És per això que la independència no pot ser neutral; no es pot buidar d’ideologia. És una fal·làcia defensar que primer cal separar-nos administrativament de l’Estat espanyol i després començar a construir. No!. No volem ser víctimes ara del que ja va passar durant la Transició.

BxI: És a dir, la CUP pensa que aquest procés de retallades no és un mal major necessari per millorar les coses sinó una cosa absolutament premeditada per afavorir interessos privats, és això?

IV: Ells saben el que fan, i ho volen. Recentment s’ha aprovat una moció sobre la Sostenibilitat del Sistema per a l’Autonomia i l’Atenció a la Dependència, on es defensava continuar subvencionant residències. Mentre les residències de promoció pública han augmentat en els darrers 10 anys unes 2000 places, les de promoció privada n’han augmentat unes 17.000. Les polítiques econòmiques neoliberals es basen en una idea clara: els serveis públics s’han de reduir al mínim; només s’han de garantir l’ordre social, el manteniment de la propietat i que no hi hagi conflicte. Això és el mínim perquè el sistema tingui certa legitimació social. El que hi ha en el rerefons és el concepte que els serveis públics no han d’intervenir en l’economia; la resta te la proveïrà el mercat, que assigna eficientment els recursos i els distribueix de manera justa. Per tant, no ha d’existir escola pública. Si hi ha prous escoles privades, competiran entre elles i ajustaran els preus al que cadascú pugui pagar. Passa el mateix amb la sanitat i la resta de serveis socials. Els bombers i la policia, per sort per a ells, els fan la feina de legitimació social, però no pot existir un estat sense servei públic de bombers. Ara bé, el pot externalitzar. Ja hi ha estats on, enlloc de què els bombers i els policies siguin funcionaris públics, el que fan és cedir a una empresa privada la gestió del servei.

BxI: Sembla que nosaltres ens acostem a poc a poc a aquesta situació….

IV: Nosaltres pensem que aquí s’està tendint a aquest model: externalitzar progressivament tots els serveis públics. I ho faran per donar quota al sector privat, perquè entenen que fent-ho es promou l’economia i la rellança. Però nosaltres pensem que això suposa la destrucció total dels serveis públics. Una comunitat que aspira a decidir el seu futur, el que menys ha de fer és vendre els seus actius, perquè això situa la majoria de la seva població en la misèria. I aquí, ells en són conscients. El conseller Boi Ruiz sap perfectament el que està fent l’Institut Català de la Salut; ell prové de la patronal del sector!. Què està fent Felip Puig a Empresa i Ocupació?, concedir subvencions a les ETT perquè facin el que ja feien abans de ser subvencionades, que és buscar feina a la gent. La consellera Rigau fa el mateix; mantenir subvencions a les escoles concertades i a les públiques, retallar places.

El Govern vol aquest sistema. I n’hi ha, com nosaltres, qui s’hi oposa, com ara Iniciativa per Catalunya i una part d’ERC, tot i que aquest és un partit víctima del seu pacte de govern i ja no sabem què vol. Des d’aquest punt de vista a la CUP ens sentim sols, perquè Iniciativa defensa uns serveis públics potents però també és partidària de la cohabitació público-privada, i nosaltres no, perquè entenem que els serveis públics els ha de prestar al 100% l’Estat. El treball que feu els bombers, no té sentit que s’externalitzi. Què passaria aleshores?, que l’empresa que gestionés el servei es preguntaria com reduir costos, i podria tractar d’aconseguir camions amb prestacions menys costoses, per exemple. El Sistema d’Emergències Mèdiques explica molt bé què els ha suposat l’externalització; abans formaven part d’un consorci públic on hi havia representada la Generalitat. Ara han passat a tenir ambulàncies proveïdes per empreses privades que no s’han pogut homologar perquè no reuneixen les condicions necessàries, amb material que s’ha hagut de retornar i desfibril·ladors que tampoc no s’han pogut homologar. I això, en l’àmbit de les emergències, un tema molt sensible que pot suposar la mort de persones!. Al País Valencià, l’Hospital d’Alzira va ser el primer que va privatitzar la seva gestió. Què van fer, per reduir costos?; fer que els pacients es paguessin l’aigua; que enlloc de tenir 2 bolquers, si passaven tota una nit ingressats, en tinguessin només un, i si abans els canviaven cada 3 hores, ara els canvien un cop cada 6. Si els coixins de llit que feia servir la sanitat pública fins ara eren bons però cars, no passa res!, demanem-los a la Xina, que ens els deixaran més barats. Això és el que comporta l’externalització de serveis; entendre el servei públic com a un negoci amb què et puguis lucrar, i això és el que s’ha de tallar d’arrel.

Isabel Vallet

BxI: De moment ja tenim data i pregunta per a la Consulta, però Madrid no l’autoritzarà mai; què hem de fer, aleshores?, creuar els braços i abandonar?

IV: Forçar el referèndum!. I això es fa consolidant un moviment fort i a base de mobilitzacions; de contrapoder popular. Amb l’Estat espanyol no és possible cap tipus de negociació perquè ells no les volen. Ni negociaran una millora del model de finançament, ni un pacte fiscal…. Per tant, forcem un referèndum sortint al carrer; consolidant un moviment fort que sigui capaç de desoberir quan calgui, perquè caldrà!. De moment estem en un escenari pacífic però ningú no ens diu que passarà. Tot i això, tenim clar quins mitjans ha utilitzat l’Estat espanyol amb els pobles que s’han volgut autodeterminar, per exemple, el GAL. Hi ha militars que han dit públicament que no hi haurà cap separació dins l’Estat espanyol sense vessament de sang… De moment no ha passat res!. La nostra pregunta és: quan passi, la gent serà capaç de sortir al carrer, desobeir i aturar tots els serveis convocant una vaga indefinida per defensar la nostra aposta vital? Depèn!. Si es consolida un moviment fort, sí; si en comptes de sortir al carrer un milió de persones en surten 2, a l’Estat espanyol li resultaria més complicat negar aquesta realitat, perquè tindria tota la comunitat internacional en contra i no crec que els interessi quedar com al que realment són: un Estat que ha incorporat les pitjors tradicions de les dictadures: l’autoritarisme més dur i la nul·la voluntat de negociar res. L’Estat espanyol no aguanta cap tipus de democràcia.

BxI: Però vostè creu que els catalans estem psicològicament preparats per arribar al límit, si continuen negant-nos el nostre dret?

IV: Nosaltres entenem que sí i en tenim un exemple molt clar. Ha confluït tanta misèria en els últims 10 anys, que molta gent ja no té res a perdre. Només en els darrers 2 anys, als Països Catalans han passat coses que ningú no les hauria previstes, un temps enrere. Qui hauria dit que s’organitzaria un moviment com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que seria capaç de posar-se davant dels Mossos i dir-los “a casa meva no hi entreu!”. Per què es posa un militant de la PAH davant d’un mosso sabent que li pot trencar la cara? Perquè és la seva casa i es pot quedar al carrer! Què ho fa, això?: la necessitat! Qui ho hauria previst, que s’ocuparien els blocs de la SAREB i no els desallotjarien per res del món?. Això ho ha fet la gent!. Qui ha posat al damunt la taula del Parlament i del Govern el dret a decidir?: la gent que es va manifestar i la gent que ho estava exigint des dels seus espais de mobilització tradicionals!. Al final, les polítiques nacionals i socials les força la gent! Per tant, preparats?, clar que ho estem! Ara, l’estratègia contra la qual lluitem és molt gran! Ells tenen els mitjans de comunicació massius, els diners i el poder! No és fàcil, però veus com estava el moviment independentista fa 15 anys i com està ara i penses: és possible! Algú pensava que a les Illes es convocaria una vaga general indefinida per defensar el català i contra un decret del PP, quan aquí hi ha qui diu que això dels Països Catalans no existeix?… Al País Valencià hi ha a l’Escola Valenciana; un moviment de contrapoder a les institucions locals, que neguen el dret a aprendre en valencià. Hi ha molts professors organitzats que desobeeixen les lleis del PP i donen les classes en valencià! Jo mateixa vaig anar a l’escola en valencià, des de petita! Per tant, serem capaços de desobeir aquí?. Jo entenc que una part, sí! Potser els nous arribats a l’independentisme tindran dubtes, però jo crec que els tindran per no tenir clar què s’haurà de fer o què els podria suposar, fer-ho. Hi ha molta gent que pensa que la independència està bé però, per a què?, si després continuaran tenint problemes per pagar l’aigua o per anar a la Universitat! I des d’aquest plentejament es qüestionen si val la pena entrar en un conflicte amb l’Estat i arriscar-se. Per això cal explicar que aquest procés ha de servir per decidir-ho tot i poder provocar un canvi radical en les nostres vides. Per què la CUP comença a treure millors resultats que altres formacions polítiques en barris unionistes? Per què planteja l’independentisme com a una possibilitat d’emancipació social i feminista. Perquè tenim unes altres maneres de concebre-ho tot!

(Fotos ©Carles Savalls)