Maria Parellada

Maria Parellada, 21 de setembre de 2015

“Si ens n’hem sortit durant tant de temps i amb tot en contra, com no ens n’hem de sortir tot sols?”

Amb 96 anys, es va autoinculpar davant la Fiscalia de l’Estat per haver votat en la consulta del passat 9N

És inquieta, enèrgica i molt culta; les seves passions són la poesia i la Història. Li encanta Espriu. En aquests moments està llegint un llibre sobre el monestir barceloní de Valldonzella. Diu que li agrada molt més escriure que no pas parlar. Una altra de les seves passions ha estat caminar; fer excursions per la muntanya, conèixer petits pobles i parlar amb la gent; saber-ne la història i descobrir els detalls de la seva geografia. Va ser així com també va començar a estimar el seu país. A casa varen ser 7 germans; un d’ells, en Caius, va ser historiador perquè no va poder ser notari com l’avi, tal com hauria volgut la mare: quan es va anar a inscriure per treure-se’n la titulació, no va voler mentir: ‘Primero, debe hacer un juramento de adhesión el Movimiento’, li varen exigir; però ell no sabia dir mentides.

De jove, aquesta dona enèrgica i decidida va assistir a la vetlla de Francesc Macià al Palau de la Generalitat i a la rebuda que el país va fer al president Tarradellas a la plaça de Sant Jaume en tornar de l’exili. En més d’una ocasió ha visitat la tomba del president Irla al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. I ara vol veure com el Parlament proclama la independència de Catalunya. Cada dia prega per ella a la Mare de Déu de Montserrat; igual com com fan els “àngels d’immenses ales fetes pedra que canten a la Mare de Déu per la terra que tenen encomanada; perquè portin Catalunya a la glòria’, segons resa aquest vers escrit per ella mateixa.

Tot i viure al centre de Barcelona, té terres a prop de Sant Sadurní d’Anoia, i frisa per tornar-les a veure. Confessa que no se’n vol anar sense veure-hi almenys un parell de vinyes ben verdes. El seu pare n’havia arribat a tenir 25; ell, que va ser diputat per la Lliga Regionalista ara fa un segle; ell, que la duia de ben petita a presenciar mítings. Va veure parlar en directe a Cambó, Companys i a Macià (‘que parlava més bé que en Companys’, explica!) ‘A casa, de petits ja escoltàvem parlar de política’; i amb raó: els avis materns i una tieta varen morir en la bomba del Liceu de 1893, i anys més tard, un oncle i una cosina del seu marit morien durant el bombardeig al Coliseum de Barcelona, durant la Guerra Civil.

És la Maria Parellada, que tot just el proper de novembre complirà 97 anys. Frisa per votar ‘Sí’ aquest proper diumenge; té des de fa dies preparada la papereta al damunt de la seva taula! La Maria, ara farà un any, es va autoinculpar davant el fiscal general de l’Estat per haver votat en la Consulta del 9N.

Bombers per la Independència: Maria, com va és que va tenir la idea d’autoinculpar-se davant el fiscal general de l’Estat?

Maria Parellada: És que em vaig indignar!. Pensi que jo vaig viure de ben a prop el fusellament d’en Carrasco i Formiguera; jo anava a classe amb la seva filla, la Mercè. I arran del 9N vaig pensar. ‘Què s’ha pensat ara, aquesta gent?’ Havien matat en Companys, també. I estava tan enrabiada que li vaig escriure. Com que no en sabia l’adreça, en el sobre només hi vaig posar: ‘Señor Fiscal General del Estado. Madrid’. Vaig pensar: ‘Ja arribarà!’. I em va contestar! Una carta correcta, com la meva; jo no insultava ningú, però li deia el que li havia de dir. I ell em va respondre que havia rebut la meva carta i que en prenia nota. Em van dir que havia quedat impressionat per la meva protesta! I poc després vaig saber que havia dimitit!

BxI: Ho tornaria a fer?

MP: I tant!

BxI: El president Mas li va voler agrair el gest en persona…

MP: Sí! I em van dir que s’ho havia passat molt bé; que havia estat com una trobada entre amics.

BxI: I per què vol que Catalunya sigui independent?

MP: És que no ens volen respectar tal com som. Volen que siguem com ells. Miri si no els atacs a la llengua! Nosaltres tenim una història antiga com a país, més antiga que la d’Espanya. I no en saben, d’Història! I menys, la nostra! Ara mateix estic llegint la història del monestir de Valldonzella, que data del 1175. En aquella època, allà, encara hi havia els àrabs! S’hi varen estar 800 anys! El que hem de fer és respectar-nos mútuament; ja els ho hem dit moltes vegades: que si ens separem, ens respectarem; que no els farem cap mal, i que tampoc no ens en facin a nosaltres! Al contrari; ens hem d’ajudar! I serem uns bons veïns! Nosaltres tenim la voluntat de ser catalans! Jo tota la vida he sigut catalanista i no em canviaran!

BxI: Des de quan és independentista, Maria?

MP: Tota la vida! Jo ja vaig fer la Primera Comunió en català, a la Sagrada Família.

BxI: Vostè ha estat testimoni de gairebé un segle d’història del nostre país… En deu haver vist de tots els colors…

MP: Miri!; quan jo estudiava de petita, el dia que havia d’haver-hi inspecció havíem d’amagar tots els llibres en català perquè si no, ens tancaven l’escola! Tota la gent catalanista de Barcelona anàvem a Blanquera, allà a la Via Augusta; els Carrasco, els Rahola; els Guarro, la família dels fabricants de paper; gent molt coneguda de Barcelona. L’edifici de l’escola l’havien pagat els pares a través d’unes participacions. Fixi’s si en varen posar diners, els meus pares, que a casa érem 7 germans! Com moltes famílies, que abans acostumaven a ser nombroses. I quan ens ve en Franco, ens agafen l’edifici i en fan l’Instituto Menéndez Pelayo. Què es pensaven que ens havien pagat res, de l’escola? Allò va ser un robatori! La història del nostre poble és trista! Miri; ja he vist tantes coses, en la meva vida, que no em vull morir fins que no vegi Catalunya lliure!

BxI: Com va viure la guerra?

MP: Nosaltres vàrem marxar d’aquí perquè hi havia la FAI; mataven gent… Els meus pares es varen espantar. Com que la meva mare tenia un germà amb una fàbrica a Sant Sebastià, va dir d’anar-hi allà, amb ell, que vivia en una torre gran als afores de la ciutat, a prop de la feina. Vàrem sortir d’aquí; hi havia els milicians, que ens van controlar el passaport no sé quantes vegades, però al final vàrem poder sortir. I aleshores arribem a Sant Sebastià… quan vàrem travessar el pont d’Hendaia, li vaig dir a la meva mare: ‘Però on ens fiquem? Tot de militars. I de tancs! Sortim de Barcelona perquè hi ha tot de pistolers, i aquí què hi ha?; uns altres pistolers?’ Però vàrem anar a casa del meu oncle i aleshores em vaig apuntar d’infermera a l’Hospital de Nostra Senyora d’Aranzazu. Em van demanar que anés a atendre els ferits catalans.

Maria Parellada

BxI: La dictadura devia ser una experiència ben agra per a una persona amb els seus ideals…

MP: Uh! Miri; quan va venir en Franco, els meus pares vivien a la Casa de les Punxes; a la Diagonal. Un dia, poc després que acabés la guerra, el porter de la finca ens va avisar que es preparava el ‘Desfile de la Victoria’; que passaven les tropes per celebrar que havien pres Barcelona. L’home ens va demanar que poséssim la bandera. Però a casa, tota la vida que només hi havia hagut la senyera, i la vàrem penjar. Total, que ens pugen els militars i demanen pel ‘señor de la casa’. El meu pare els demana què passava i li diuen: ‘Ustedes son unos provocadores!’. El meu pare no entenia res; ‘què he fet, jo?’. I quan li varen dir allò de la bandera, va pensar: ‘Ara em posaran a la presó…!’ Un ensurt…! I el meu pare, donant explicacions: ‘No, mire; la bandera catalana no es ninguna provocación; es nuestra bandera!’. Ells varen insistir: ‘Ya la pueden quitar inmediatamente!’ I vàrem haver de treure-la. Per sort encara vàrem trobar un militar que es va limitar a ordenar-nos que despengéssim la bandera… Tinc moltes amigues que, acabada la guerra, van començar a parlar castellà als fills… Jo no! A casa teva parles el que et dóna la gana!

BxI: Encara avui, sembla com si Catalunya i les seves institucions fossin vives gràcies a la legitimitat que els ha atorgat la Constitució del 78…

MP: jajajaja! La Generalitat existeix des del 1359! No saben Història! El primer Parlament d’Europa va ser el català, seguit de molt a prop per l’anglès. I si tenen Catalunya, és gràcies a què els varen cedir Gibraltar als anglesos! En la Guerra de Sucessió, varen fer un tracte perquè les tropes d’Anglaterra marxessin d’aquí i deixessin a l’estacada a Barcelona quan Felip V ja ens tenia acorralats. Abandonar Barcelona a canvi de cedir-los Gibraltar! Els britànics ens han de recolzar a nosaltres! A més, Espanya encara els busca raons amb Gibraltar!

BxI: Són 300 anys des de Felip V… Vostè que coneix tan bé la història del país, quin és el greuge contra Catalunya que més li dol?

MP: N’han fet tantes…! Però a mi, el que sempre m’ha dolgut més és que el cap del general Moragues el pengessin d’una gàbia i el tinguessin exposat durant 12 anys en un carrer de Barcelona. Això em fa mal al cor. És horrorós, això!

BxI: Molts de nosaltres no hauríem dit mai que algun dia ens trobaríem a les portes de la independència…

MP: Jo vaig tenir-ne una sospita quan va arribar en Tarradellas i va fer aquella aparició pública tan emocionant. Passaven els cotxes onejant banderes catalanes; els de casa vàrem anar a la plaça Sant Jaume; la gent cridava… I vaig pensar: ‘Ara s’acosta, això!’ Aquell dia vaig tenir la impressió que la cosa anava bé, però, noi!; després no va ser així…

Maria Parellada

BxI: Potser els primers anys de la transició la cosa va estar més tranquil·la, però des de la sentència del Constitucional contra l’Estatut de 2006…

MP: Aquests darrers anys han sigut horrorosos!

BxI: Però ara ens diuen que no ens en sortiríem sols; que fora d’Espanya no tenim cap mena de futur… No li fa por, això a vostè?

MP: De cap manera! Catalunya és un país treballador; en som de mena! I ens en sortirem! Els impostos que ens fan pagar…! Ens xuclen. M’estimaria més anar a treballar, encara que no puc, però faria el que pogués, que viure sota les seves ordres! Ells tenen l’avantatge de tenir-nos!

BxI: Fins a diumenge, probablement, encara haurem de continuar escoltant tota mena d’auguris sobre què ens passaria si marxem…

MP: Jo, quan veig que comencen, apago la televisió! Ara, és que no es pot escoltar, de tot el que diuen!

BxI: Ens en sortirem, Maria?

MP: Jo hi tinc fe!

BxI: Potser ara el país aconsegueix la independència, però aleshores encara quedarà pendent la retrobada amb la Catalunya Nord… Per a vostè aquest és també un objectiu per al qual lluitar?

MP: I tant! Quina il·lusió em faria!

BxI: Què els diria als indecisos que no acaben de veure clar això de la independència?

MP: Que si ens n’hem sortit durant tants anys tenint-ho tot en contra, com no ens n’hem de sortir tot sols? Sempre hem tingut els elements en contra; des de Felip V. Si Catalunya recapta el producte del seu treball… i és clar que ens en sortirem!

BxI: Deu tenir ganes de què arribi diumenge…

MP: I tant que sí! A mi em toca votar a la Biblioteca Popular de la Dona. Ja ho tinc tot a punt!

BxI: No li hauria agradat a vostè dedicar-se a la política?

MP: Jo, en primera línia, no, perquè s’ha de tenir molt valor! Ja els planyo, ja!

(Fotos ©Carles Savalls)