Pilar Rahola

Pilar Rahola (14 de juliol de 2013)

Pilar Rahola: “Si ens en sortim, ja ho veurem si la Unió Europea ens hi deixa fora!”
Pensa que CiU està condemnada a trencar-se per la manera com veuen el futur de Catalunya dins l’Estat

Probablement és la més coneguda de tots els opinadors. Periodista, escriptora i política durant 7 anys (va ser diputada a Madrid i regidora de l’Ajuntament de Barcelona), Pilar Rahola és una persona fermament compromesa amb el país i les seves llibertats, però també amb la lluita feminista i la defensa de l’Estat d’Israel. És una de les 14 persones que integren el Consell Assessor per a la Transició Nacional, que Madrid vol portar al Tribunal Constitucional.

Bombers per la Independència: Quina és la tasca del Consell?

Pilar Rahola: El mandat del Consell va ser absolutament clar i rotund per a tots els membres i per boca del president, quan ens va reunir la primera vegada. Hem de posar damunt la taula les diferents maneres possibles de consultar el poble de Catalunya. És a dir, aquest Consell no estudiarà si consultar o no consultar. Aquest Consell treballa exclusivament en la línia de dir de quina manera podem consultar. Per tant posa l’accent en el verb; ‘consultar’, no en el substantiu, ‘la consulta’. ‘Consultar’ és l’eix de tot. A partir d’aquí es pot consultar de diverses maneres, i nosaltres el que fem és explicar de quines maneres es pot fer aquesta consulta, quan seria convenient i quines preguntes serien les pertinents. El primer cas, lògicament en tot país i tot plantejament democràtic, és una consulta legal, establerta, negociada amb el propi Estat per si els catalans volen o no volen quedar-s’hi. Seria el model escocès; és el que els pobles normals, madurs i sensats fan. Evidentment, si aquesta opció no és possible perquè l’Estat s’hi oposa, com ja és evident, i no ens ho permet, la segona opció és utilitzar la Llei de Consultes per fer una consulta catalana, encara que no sigui vinculant. El referèndum per l’OTAN tampoc no va ser vinculant i en canvi va tenir un pes simbòlic, en el que es va decidir després. Si tampoc no ens permeten fer una consulta a través de la Llei de Consultes catalana, perquè ens ho impugnen o ens ho porten al Constitucional i utilitzen la llei per castigar-nos, la tercera opció és convocar unes eleccions plebiscitàries, en les quals, els partits que estiguin a favor de la creació d’un Estat es presentin obertament amb un programa dient ‘si nosaltres guanyem farem una declaració d’independència, però això ha de passar per les urnes, lògicament’. I si guanyen de manera molt rotunda, aleshores faran una declaració. Seria el model Kosovo. És a dir, no és que Kosovo s’assembli en res a Catalunya, però el model, sí. Per tant, en el Consell ens movem entre el model escocès i el model Kosovo, inevitablement. Jo crec que al final on estem anant és cap a un xoc de legitimitats democràtiques; l’Estat utilitzant les lleis, Catalunya utilitzant els drets; els drets del poble a ser escoltat. I el que fa el Consell no és posar en qüestió la consulta; posa en qüestió que es pugui impedir consultar als catalans d’una manera o d’una altra. Els catalans han d’anar a les urnes i dir ‘vull Estat’ o ‘no el vull’; o a través d’una consulta o a través de les eleccions. I aquí és on comença i acaba la nostra feina com a Consell.

BxI: I d’entre aquest ventall, quina és l’opció de Pilar Rahola?

PR: La meva elecció personal, que no està tancada, perquè al Consell encara no tenim tancat aquest debat, és consulta a través de la Llei de Consultes, i el mateix dia de l’escocesa; ni abans ni després. Això multiplicaria l’efecte en tots dos països, tant a Escòcia com a Catalunya; internacionalitzaria el cas, una autèntica bomba mediàtica; i posaria el focus completament sobre Catalunya. Em sembla el millor dia possible, el dia 18 de setembre. A més vindríem de la Diada, amb tot l’efecte que això tindria, perquè la Diada de 2014 serà molt grossa; seran 300 anys!. Imaginem-nos l’impacte que, una setmana després, estiguis votant per la independència. Jo crec que seria el cas ideal. Òbviament l’Estat posarà tot el que pugui perquè això no sigui així. Però haurem de trobar la manera; si no ens en sortim per aquí, hem de trobar portes pel darrere. Tot ens ha de portar cap a un fet inqüestionable: que els catalans siguin preguntats sobre el seu destí, i això és innegociable. S’ha de poder fer d’una manera o d’una altra. La millor?, consulta. O si no, una altra opció, però ho farem.

Pilar Rahola

BxI: De vegades fa l’efecte que estem perdent la partida dels arguments a favor de la independència; l’Estat juga amb uns altaveus molt potents; potser més que els nostres…

PR: Aquesta partida no l’estem jugant, encara!. És evident que els Estats es defensen amb tots els mecanismes que tenen. Un Estat entén que una ruptura és un atemptat a la seva integritat. Perquè a més hi ha molts interessos econòmics al darrere; a Espanya se li cau tot el muntatge si Catalunya se’n va. Per tant, és evident que es defensaran amb ungles i dents. Es defensen segrestant la llei; segresten la democràcia, el dret a decidir utilitzant la Constitució. En fan una monopolització impresentable Es defensen amb l’Agència Tributària, castigant un sector del país més que un altre; es defensen enviant-nos desenes d’agents del Centre Nacional d’Intel•ligència dedicats a la contrainformació i a la contrapropaganda i al seguiment de persones. Es defensen utilitzant els mecanismes mediàtics, ridiculitzant i desprestigiant la gent que hi juguem a favor; es defensen ridiculitzant fins al punt del descrèdit més absolut als seus líders; l’intent de matar socialment i políticament Artur Mas ha estat brutal i no hi ha hagut cap conseqüència. Als qui ho han fet no els ha passat res! L’Estat jugarà amb ungles i dents. Però nosaltres també tenim mecanismes.

BxI: Quins?, amb què juguem, nosaltres?

PR: Avui en dia la informació corre per moltes bandes, també per les xarxes socials. Mai a Catalunya en 300 anys havíem tingut tanta gent a favor del procés, de tots els orígens i condicions; tant econòmics com ideològics, socials i d’edat; aquí trobes gent de 90 anys i de 18; hi trobes classe mitjana, treballadors i gent de nivell econòmic. Hi trobes orígens diversos; gent nascuda a fora i aquí; i això no havia passat mai. La pinya que s’està fent és molt forta i està molt vacunada contra la campanya en contra que hi fa l’Estat. Per tant, com va passar a les darreres eleccions, que no eren plebiscitàries però ja hi jugava molt aquest component, la participació va ser històrica: 69%; ja és participació de referèndum; de referèndum de ruptura! L’ONU et demana com a mínim el 65%. I tot i l’arribada massiva d’un vot que no vota a les catalanes, els 2 partits que jugaven a favor del procés van guanyar de manera categòrica. Per tant, no ens avancem; no ens posem pessimistes abans d’hora. La nostra partida ara no és si estem guanyant el discurs del ‘sí’. La nostra partida és poder fer el ‘sí’. Mentrestant la societat civil va empenyent: no va ser menor el concert que es va fer al Camp del Barça; la Cadena Humana que es vol fer per la Diada: he buscat aquests dies imatges de la Via Bàltica i posen la pell de gallina; més de 2 milions de persones des de Vilnius fins a Tallinn enllaçats, agafats de la mà, i allà o no hi podia haver persones hi havia cotxes; les imatges des de l’aire són espectaculars! Imaginem-nos tot Catalunya enllaçada per una Cadena Humana de milers i centenars de persones; això pot ser espectacular. Jo crec que hi ha una motivació com mai hi havia hagut. Ho tenim tot en contra, però per primera vegada tenim algunes coses a favor; ¿quan ho havíem tingut abans? Al 34 no teníem res a favor; tampoc en algunes revoltes que hi van haver, al país; no oblidem que la primera vegada que es bombardeja Barcelona és al 1870: es posen els canons per bombardejar la vila de Gràcia. I no oblidem que nosaltres tenim un Montjuïc on els canons miren cap a la ciutat; no mirem cap a fora. No són de defensa, són d’atac!. Portem 300 anys molt fotuts; ens han fotut molt, ens han apagat totes les revoltes. Hem tingut en el segle XX dues dictadures, una repressió de 40 anys, una guerra civil; ens han massacrat la nostra gent, ens hem exiliat… i aquí estem! Tornant-ho a intentar! La capacitat de resistència d’aquest poble és absolutament heroica. Podíem haver desaparegut com a poble, i aquí estem!.

BxI : El cert és que algunes opinions es desqualifiquen elles soles; Vidal-Quadras, per exemple…

PR: Vidal-Quadras ha esdevingut la cara més fosca, repugnant i trista de la Brunete mediàtica contra els drets dels catalans. Em sembla un personatge tant trist que fins i tot diria que és el pitjor enemic de la seva pròpia causa, perquè arriba un moment que fins i tot crea anticossos en els propis. A mi em preocupa relativament poc; a més he de dir que queda molt malament a Europa perquè aquesta mena de discursos violents i d’agressió contra un poble no l’acaben d’entendre, perquè Europa té tradició democràtica. Respecte la Unió Europea, els vocals de la UE han de dir el que l’Estat els demana que diguin; o fugen d’estudi o fan coses equívoques. I jugaran amb la idea de la por que podem queda fora de la UE i bla bla bla. Això formarà part del discurs quan el debat sigui intens. Jo sobre aquest discurs diré un parell de coses: els Estats i les estructures d’Estat són molt pràctiques: si Catalunya no se’n surt, la UE estarà contra el procés. Si se’n surt, ja ho veurem!

Pilar Rahola

BxI: A què es refereix?

A què en el moment que siguem una realitat determinada, a Europa ja prendran postura. Jo no em crec que l’euro es pugui permetre perdre Barcelona, que és una gran capital europea amb tot el devessall econòmic i tota la importància econòmica que té. I no em puc creure que pugui perdre 7 milions de persones amb una gran capacitat econòmica, amb economia productiva, amb iniciativa tecnològica, amb I+D, etc etc. ¿Què es quedaran a Espanya i no a Catalunya? No ho crec. Però també dic una cosa: si això passés, el país més competitiu del món té 7 milions de persones, com nosaltres; 40.000 km2; nosaltres en tenim 38.000, i no està a l’euro. Es diu Suïssa. Si no ens volen a la UE, ja veurem!. Potser ens convertim en un viver d’empreses. Potser esdevenim una Suïssa del sud i fem una política impositiva i tributària molt atractiva per al món empresarial; potser ens convertim en un territori on l’economia floreix d’una altra manera…. A mi m’agradaria mantenir-me dins de la Unió Europea, i crec sincerament que si finalment tirem endavant la Unió Europea no ens voldrà tenir fora, però si ens hi tinguessin, ja tenim recursos, els catalans. El nostre problema no és anar sols; el nostre problema ha estat anar amb Espanya, que és qui ens ha fotut econòmicament i políticament.

BxI: Recentment ha estat a Llatinoamèrica, on va fer algunes conferències. Ha tingut oportunitat de parlar sobre el procés amb catalans residents en aquells països?

PR: No vaig tenir temps de parlar amb catalans. Però hi va haver catalans a les meves xerrades. A Córdoba, Buenos Aires, Santiago de Xile i Montevideo, els 4 llocs on vaig fer conferències centrals, se’m va preguntar pel tema de la independència. També en els mitjans de comunicació, i ho vaig explicar amb molta normalitat, començant amb una frase molt senzilla: vostès se’n van anar abans; no ens poden dir a nosaltres que no ens n’anem!. A Espanya l’ha deixat tothom; l’única colònia que li queda, la darrera, és Catalunya; per tant, a mi no hi ha cap país de Sudamèrica que em pugui dir res, en aquest procés, perquè els primers que se’n van anar van ser ells i generalment per les mateixes coses: perquè els ofegaven econòmicament, els menystenien nacionalment i fins i tot els atacaven els seus interessos, per tant això ja és molt vell. En el moment que ho expliques, la gent que no està contaminada pel discurs espanyol més irredemptista, ho entén perfectament. I quan vaig explicar en la conferència central de Buenos Aires el per què Catalunya volia fer aquest pas endavant, vaig rebre un aplaudiment brutal de tota la sala, perquè van entendre’m. De manera que com a mínim he pogut explicar-me una mica en aquest sentit.

BxI: La manca de sintonia entre Unió i Convergència sobre el procés que estem vivint no ajuda pas gaire…

PR: Duran i Lleida no és independentista. És un home que respecto; em sembla que és un polític important. El que passa que no és un polític per a aquest moment. Ell no està a favor del trencament i per tant jo crec que el tàndem Convergència i Unió és un tàndem condemnat a separar-se. Si Mas manté els seus compromisos i Duran es manté en les seves conviccions, no poden anar junts. Perquè encara que vagin junts per defensar la Consulta, en el moment de fer-la, ¿què passarà?, Duran a favor del ‘no’ i Mas a favor del ‘sí’?. Això és impossible. I en unes plebiscitàries, encara més impossible si es fa un front comú amb ERC. Per tant, jo crec que aquest és un tàndem que, perquè es mantingui, un o altre s’han de trair i no crec que cap dels 2 ho faci. Jo crec que Duran és sincer i honest en la defensa del que creu; ell creu que la ruptura no és possible, i jo crec que Mas és sincer en el convenciment que ara ha arribat l’hora. I per tant això no va a l’hora; és com un matrimoni que es vol mantenir unit però un vol viure a París i l’altre a Londres… hi ha un problema, aquí!. Duran, dins de la seva convicció que l’Estat no es pot trencar, també creu que la Unió Europea no permetria que hi entréssim. És la seva opinió; jo penso el contrari. Jo crec que mentre estiguem dins d’Espanya, res no serà possible. Però el dia que aixequem el dit, parlem-ne!. Perquè al final, la política exterior no té drets; té interessos. I els interessos per mantenir Catalunya dins de la Unió Europea a mi em sembla que seran més importants que qualsevol altra cosa. La prova és que fins i tot s’està treballant l’entrada de Kosovo a la UE. I Kosovo no és res comparativament amb nosaltres; ni econòmicament, ni socialment ni té la nostra importància. Amb tot el respecte, però no es pot comparar Pristina amb Barcelona. És inimaginable. Però aquestes són frases que es van dient, que com les que diu Duran tenen una certa importància, perquè no és qualsevol, però que el que fan és enviar el missatge a Catalunya que cadascú va prenent posició. A mi no em sembla dolent!. Jo vull saber qui està en una banda i qui a l’altra. I per tant Duran va prenent posicions i la seva posició és contrària al trencament. Però crec que ha estat honest, sempre ha dit el mateix. I Artur Mas ha fet una posició diferent. I jo el conec bé i crec que és un home radicalment honest amb els seus compromisos… a ell no li calia fer eleccions però va pensar que ‘com jo no m’havia presentat dient que volia el Dret a Decidir’, va tornar a convocar-ne unes, jugant-se-la, i li va sortir malament. Ara diu ‘si no puc fer la Consulta, aniré a unes plebiscitàries’, que és jugar-se-la encara més!. Per tant és un home d’un fort compromís. Estic convençuda que Mas no trairà les seves conviccions ni el compromís que ha adquirit amb el poble de Catalunya. I si això és així, Duran i Mas no poden anar junts.

BxI: El PSC s’ha negat a integrar-se al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. És una mala notícia per al procés…

PR: És una mala notícia perquè el PSC és important en el procés i hauria estat molt bo que com a mínim hagués estat a favor del procés per aconseguir la Consulta. Per tant, fins a aquell moment el PSC no s’hauria descavalcat. Ja sé que els actuals dirigents diuen tots ells que defensaran el ‘no’. De fet l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat ja ho està fent. Abans de què ens diguin que podem convocar una Consulta ja treballen per al ‘no’. És trist, és deplorable per a la pròpia història dels socialistes catalans, però és el que hi ha. ¿Es volen descavalcar abans? Jo al final estic a favor de la clarificació. Jo crec que el vot a favor de la Consulta i del Dret a Decidir i finalment de l’Estat, en aquests moments és majoritari, electoralment. La prova són els resultats que van tenir ERC i CiU en les darreres eleccions; i això havent perdut CiU el vot de la por. I el vot espanyolista no creix! El que fa és que es divideix; una banda ha anat cap a C’s, una altra cap al PP i una altra s’ha quedat al PSC. Si el PSC es clarifica encara més, el que pot passar és que perdi bous i esquelles. Jo crec que el nacionalisme del PSC ja se n’ha anat. O si no se n’ha anat a casa, està desconcertat. A mesura que el PSC vagi assumint la seva posició del ‘no’, del ‘no’ rotund, i vagi defensant els postulats del PSOE anirà quedant-se cada vegada més sense el vot catalanista que havia tingut. I probablement aquest vot catalanista, en el cas d’unes plebiscitàries, se’n vagi a on ha d’anar, que és a un front nacional. En el fons, sóc sincera; a mi el que em preocupa és l’ambigüitat. La clarificació no em preocupa. Hi haurà un dia que serem uns a una banda i els altres, a l’altra, perquè quan es fan aquests processos històrics, això és el que passa, i a mi no em sembla dolent.

BxI: El PSC ens demana diàleg amb l’Estat però sembla que l’Estat no hi té gaire interès, a parlar…

PR: Jo crec que Espanya ja ha demostrat, en 300 anys, que no té interès en tornar a inventar l’Estat de cap manera. Ja li hem donat totes les oportunitats possibles. Catalunya no pot fer més. El darrer gran intent de diàleg va ser un Estatut que va aprovar el poble català, que va passar per 4 Parlaments, que va rebaixar els màxims, que ens ho menjàvem tot amb tal de tenir una miqueta de paper en el món, i fins i tot allò ens van passar pel ribot del Constitucional i ens ho van deixar en els ossos. De manera que el darrer intent va ser aquest. Jo crec que l’unionisme ja no té ni un sol argument per demanar-nos que parlem, perquè Catalunya ja no pot parlar més vegades. Espanya sempre ha dit que no vol escoltar. La concepció imperial d’Espanya és ‘jo imposo, no dialogo. Jo guanyo, no negocio’. I per tant, això no té camí possible. Quan el PSC o el PP ens diuen ‘la independència no és possible’, jo els dic: demostreu-nos-ho!. El que sempre els responc és: demostreu-me vosaltres que una altra Espanya és possible, perquè els catalans hem tingut una paciència bíblica, centenària, secular, i tanmateix ens han fotut sempre. Sempre ens han fotut els calés, la dignitat i, si era possible, fins i tot la cultura i la identitat. I és una lluita permanent entre les agressions i el sobreviure. I arriba un moment que ja no podem ser més mesells. ‘Escolti’m, que la independència és molt difícil!’, sí, sí, però encara és més difícil tornar a inventar Espanya. Jo li he dit això al senyor Pere Navarro; demostra’m tu que el teu projecte federalista, a part de ser un enganya-bobos, camina cap alguna banda. És que no pot ni tan sols donar-me un petit gest de simpatia per part dels seus, imaginem-nos per part dels altres. Espanya no té remei!. I ara es tractar de saber si Catalunya en té; a dintre d’Espanya jo crec que no en té; anem cap a mal borràs. Ha arribat un punt que els unionistes diguin el que vulguin!, que els altres direm també la nostra. I jo crec que ja hi ha molta gent que ja s’ha vacunat contra aquests discursos, que ja han pres partit. I el que falta és acabar de guanyar el país, però jo en aquest sentit sóc molt optimista. Dubto molt que si realment tenim l’oportunitat, al final el país falli. No ho crec.

(Fotos ©Carles Savalls)