risc

Qui genera més risc, que pagui més?

A les societats post-industrials com la nostra, si deixem evolucionar l’activitat sòcio-econòmica de forma natural, els riscos augmenten. Cal fer polítiques per reduir i gestionar aquests riscos sense limitar el desenvolupament de la mateixa societat.

Una opció és identificar qui genera un risc, per implantar-li un tribut proporcional al risc generat.

Una tributació amb aquest model presenta diverses qüestions a concretar.

Quines activitats en queden incloses?

A l’Estat espanyol les competències estan trossejades, de forma que la Generalitat difícilment pot implantar impostos que gravin les centrals nuclears, els túnels ferroviaris (públics) o establiments industrials químics. Per citar 3 exemples només. Avui existeix un gravamen de protecció civil que va en aquesta línia, però no és un impost alt, i en especial és llarga la llista d’exclusions. I precisament, les activitats públiques que generen risc, en queden excloses, igual que altres taxes o restriccions reglamentàries. És just? És correcte?

Qui faria la inspecció?

És molt alta la temptació de declarar un nivell de risc més baix del real. Qui i quan fa inspecció? Una Generalitat ofegada té mitjans per fer-ho?
I és que quan l’administració estableix un tribut, ha de tenir personal amb prou coneixement tècnic per defensar l’interès general, detectar millores, i detectar el frau, tramitant quan s’escaigui les sancions corresponents.

Amb quina proporcionalitat es pot aplicar?

El risc pel qual es vol gravar, ha d’estar documentat, amb coneixement tècnic efectiu, ja que cal establir uns criteris objectius fàcils de calcular i verificar. És a dir, aquest model serveix per a riscos coneguts, però no per als emergents.
I ha de ser un impost alt? Depèn. No pot ser exagerat per evitar fuites d’activitats a països tercers, però ha de ser suficient perquè realment les activitats vulguin reduir el risc.
I a més, ha de ser coherent amb la resta de fiscalitat del país, ja que no es pot gravar infinitament algunes activitats, com aquell que buida la gallina dels ous d’or.

És precisament aquest joc d’equilibris on es mou una política fiscal efectiva, que estigui adaptada al teixit sòcio-econòmic. Actualment Catalunya no disposa de mecanismes per aconseguir-ho, i ho necessitem.

 

 

Bombers per la Independència (ANC)