Retrat de Ramon Carner

Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis (26 d’abril de 2013)

“Amb la independència, hem d’esdevenir el motor econòmic de la península Ibèrica; som l’eina per desencallar la UE”

Llicenciat en Econòmiques i fill de Sant Feliu de Codines, Ramon Carner pertany a una família de llarga tradició empresarial. Abans de participar en la fundació del Cercle Català de Negocis (CCN), va crear una empresa de distribució d’aliments i impulsà el naixement de la Xarxa d’Establiments amb Consciència Nacional (XECNA). Dins del CCN, té clar que cal treballar per conscienciar l’empresariat català que la independència és la solució; que s’ha de crear un fort teixit d’empreses per afavorir el creixement econòmic de Catalunya que, alhora, beneficiarà el conjunt de la societat. Ja han editat 3 llibres que expliquen la realitat econòmica del país. Del darrer, “Delenda est Hispania”, ja se n’han fet 8 edicions des de setembre passat.

BxI Ramon, com va néixer el Cercle Català de Negocis (CCN)?

Ramon Carner El CCN el vàrem constituir un grup d’empresaris al 2008 quan vàrem començar a conèixer la magnitud de l’espoli fiscal espanyol, que és molt superior al que indiquen els números oficials. Però és que, a part de l’espoli, aquí hi ha una premeditada actuació per part del Govern de Madrid d’anar influint empreses amb seu a Catalunya perquè marxin d’aquí i s’instal·lin en altres zones industrials de l’Estat; a Madrid o a altres territoris, on després les subvencionen. És el que nosaltres en diem una competència autonòmica deslleial. Amb els diners que paguem, tenim comunitats autònomes sobrefinançades que tenen recursos per subvencionar empreses. Això està passant ara i des de fa molt de temps. Per tant, tenim un espoli fiscal tremend, que equival al 10% del producte interior brut (PIB). Si hi sumem l’espoli de política econòmica, contrària al país, i li afegim també l’espoli mediàtic, que fa que no puguem conèixer la realitat de les coses, acabem amb l’evidència que cal un lobby d’empresaris, de poder econòmic, que expliqui la veritat del que està passant al nostre país. Per això vàrem constituir el CCN, perquè pocs diaris, molt pocs mitjans i molt pocs llibres, al 2008-2009 parlaven clar. I ara, gràcies a la nostra pulsió, de mica en mica tothom ha anat reconeixent que si no patíssim aquest espoli, aquest drenatge fiscal, Catalunya hauria superat la crisi, no hi hauria d’haver retallades i aniríem fent, com tots els països que tenen la nostra dimensió i que a Europa tenen en aquests moments un 10-12% d’atur però no pas un 27% com aquí. No pas un 55% d’atur juvenil!.

Un dels grans drames del país…

L’atur juvenil és el que està matant el nostre país perquè els joves acaben la facultat i a han de marxar a treballar a fora, a un altre país. En aquests moments, per qüestions econòmiques, estem patint el mateix exili de grans professionals que ja vàrem patir fa 70 anys, aleshores per qüestions ideològiques. Estan marxant els millors. I això no és cap bon signe de que el nostre país es recuperi.

 

Quins són els efectes de l’espoli fiscal?

Hi ha estudis que demostren que cap regió i cap territori pot aportar més del 2,5% del seu PIB a l’estat central. Perquè quan n’aporta més, amb el temps, s’empobreix. Ara tothom entén que durant els darrers 30 anys, amb aquest espoli continuat del 8, el 9 i el 10%, Catalunya hagi acabat empobrint. És de lògica econòmica.

Amb els diners que volen cada any a Espanya, com aniria la cosa?

Tindríem una economia que serviria perquè el país funcionés. Ara el país no funciona. No funciona ni el sector privat ni el sector públic, perquè tot el país està tocat per aquest espoli descomunal que hem patit durant aquests anys.

Sembla que darrerament aquest discurs està arribant a la gent…

Nosaltres, com a entitat, estem molt contents perquè, sense ser una editorial, dels 3 llibres que hem editat parlant sobre el tema n’hem venut 30.000 exemplars. És un rècord! Això vol dir que el país està cada cop més assabentat que amb un estat propi, gestionant els diners que generem nosaltres, federats i amb les contribucions que hauríem de fer a la Unió Europea, una Catalunya independent seria del tot viable.

El que sembla obvi és que es necessita un canvi; del signe que sigui, però cal un canvi…

Al CCN, amb els estudis que hem fet, hem acabat observant que l’Estat de les Autonomies va ser un sistema creat per disminuir el poder de Catalunya, per anul·lar el seu dinamisme econòmic. És el sistema perfecte; sembla fer expressament perquè Catalunya ja no sigui un territori diferents a la resta d’Espanya. És a dir, no hi ha cap país al món que hagi aguantat com nosaltres 40 anys d’una dictadura feixista que anava contra la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra economia. I nosaltres hi hem sobreviscut. Després vàrem pactar aquesta democràcia, però ens varen enganyar. Ens varen dir que seríem el motor econòmic de l’Estat de les Autonomies i realment ens han enganyat, perquè un motor econòmic és aquell on s’inverteix constantment, que si se li fa malbé una peça, se li arregla, que se li posa benzina… Catalunya no és cap motor econòmic. El motor el volen ser ells i ara ens n’hem adonat. No hi ha inversions; hi ha espoli. Aquesta és la trampa de l’Estat de les Autonomies. Van pensar: ‘Què els fa diferents, als catalans?, les peles! Doncs els anul·lem i el dinamisme econòmic el passem tot a Madrid’. Els nostres pares estan desencantats, perquè allò que els varen prometre ho han incomplert. Nosaltres, els fills, els que volem continuar sent empresaris i crear treball a Catalunya hem de dir: ‘Ens n’hem de sortir!’. I Catalunya, sense estat propi, no és viable econòmicament. Però el millor de tot és que hem aguantat 40 anys de dictadura feixista i 30 anys d’una autonomia que ens ha fet un drenatge fiscal i ara, en comptes de tenir-nos anul·lats, al setembre sortim al carrer un milió i mig de catalans i iniciem un procés!. És tremend! Per tant, hem de ser molt optimistes i veure que al final ho aconseguirem!.

N’hi ha que diuen, amb la independència, l’Estat espanyol no ens traspassaria la part que ens correspon del fons de la Seguretat Social…

Espanya no ens traspassarà res!. En època de vaques grasses, quan l’economia rutllava, diferents estats d’Europa van pensar que, si hi havia recursos suficients, i en previsió que en un futur pogués haver una recessió, el millor era estalviar. Que calia crear un fons per a la seguretat social amb un tant per cent del PIB; a Noruega, per exemple, és de l’1%. Aquest fons seria intocable; en ell hi anirien part dels diners que tributem per poder anar finançant els moments de crisi. Per llei, aquest fons no el podia tocar cap govern. Només es permetia que un 30-40% s’invertís en bons, en fons d’inversió o en deute públic, però solvent. És a dir, aquest percentatge es podia invertir en productes financers amb garanties. En aquests moments, per pagar els seus funcionaris i el seu deute, ja ja és d’un bilió d’euros, l’Estat espanyol emet deute públic. Però el deute no li han comprat tot. Per això, l’Estat espanyol continua tenint mancança de liquidesa. I què ha fet?, en comptes de complir el que marca la Llei, que diu que aquest fons de la Seguretat Social no es pot tocar, l’ha agafat i l’ha invertit en deute públic espanyol. Si es tractés d’un deute d’un nivell creditici de solvència bona, val! Però és que el deute espanyol és de solvència irrisòria, d’escombraria! Per tant, primera Llei que no han complert! Han comprat deute públic que no era solvent. I a més, com que han necessitat molta més liquidesa, han anat invertint l’altre percentatge dels fons que no es podia tocar comprant més deute públic!. Per tant, aquest fons, ara, ja no existeix!. Això ja ho va denunciar el CCN. Així que no és cap argument dir que no disposar d’aquest fons és un impediment per a la independència de Catalunya!.

D’acord, gestionem els diners que tributem els catalans i que no anirien a Madrid però, en tindríem prou?

Els recursos que necessita Catalunya per tirar endavant el procés no sortiran pas d’un fons espanyol; sortiran dels fons internacionals que nosaltres negociarem i que s’invertiran aquí perquè a Europa saben que a Catalunya tornem els diners; que aquí treballem. Nosaltres, les inversions les paguem, no com a Espanya, que no les paguen.

L’empresari català està prou conscienciat de tot això?

Des de 2008 fins ara hem estat fent estudis i donant moltes conferències al territori; amb organitzacions empresarials, associacions de comerciants… Nosaltres entenem que fa 4 anys l’empresari podia pensar que el mercat era Espanya; l’empresari més tancat!, però ara no!. Ara tots els empresaris veuen que Espanya ja no és negoci. Aquí només hi ha uns quants grans empresaris que sí que venen els seus productes a Espanya. Nosaltres en diem els ‘empresaris del BOE’, perquè viuen de la venda als ministeris. Aquests són els que s’oposen al possible estat català, perquè perdrien el seu negoci. Però la resta d’empresaris de Catalunya, la majoria som petits i mitjans i sortim perdent amb l’encaix dins d’Espanya, perquè l’espoli que patim perjudica el nostre teixit econòmic; fa que hagin de tancar empreses, que no hi hagi treballadors per poder gastar i comprar!. És a dir, la confiança en la nostra economia és tan feble que els petits i mitjans empresaris volen que es doni un cop de puny sobre la taula; tots esperen i confien que hi hagi un canvi. I tothom sap que avui dia, al segle XXI, el món és molt gran!.

Quin canvi de perspectiva en un sol segle!…

Al segle XVIII, els catalans vàrem decidir influir en Espanya. Espanya era un mercat perquè no hi havia de res. Al segle XIX nosaltres ja teníem una incipient indústria fruit de la nostra Revolució Industrial, que vàrem fer, com Europa, al segle XVIII. Catalunya aleshores va pensar: Espanya és el nostre mercat més proper; influïem en la política espanyola i això serà un negoci. Sí!. Hem fet negoci amb Espanya, nosaltres!. Però ara el mercat ja no és Espanya, Ara el mercat és el món. I què necessitem per anar a vendre al món? Un estat!. L’eina de l’estat que faci que qualsevol petita empresa, si ho vol, i amb el suport de l’estat, esdevingui en petites multinacionals de butxaca, que són les grans multinacionals que avui dia enriqueixen els països.

En quin sentit?

Itàlia, per exemple, tira endavant gràcies a les seves multinacionals que, amb el suport d’institucions de l’Estat i de les cambres de comerç han fet que qualsevol emprenedor que faci mozzarela o produeixi oli exporti a tot el món. Aquí no!. A Catalunya, qualsevol petit empresari està ofegat perquè no té un estat al darrere que li doni les possibilitats d’obrir-se al món. Això, només ho farà possible un estat català. Els petits i mitjans empresaris ho han de veure si els ho expliquem bé.

I el món empresarial català està unit, en aquest aspecte?

És que a Catalunya, com que no tenim estat propi, no tenim institucions que recolzin els empresaris. Les que ja existeixen haurien d’estar al capdavant del procés, recolzant els empresaris perquè tothom pugui millorar la seva empresa, els seus beneficis, la seva facturació… Però això, aquí, no ho tenim. I les institucions que hi ha, juguen en contra nostre. Per exemple, tenim a Foment del Treball, que és una patronal que va en contra dels petits empresaris i enganya i desinforma amb el discurs de la por. Tenim la Cambra de Comerç de Barcelona, que hauria de donar suport als petits tal com havia fet amb els petits mercaders des que es va crear, però ara la seva junta està controlada per tot un seguit d’empreses espanyoles que no donen suport al país i desinformen. El discurs de la por no ve només del PP; ve també de la desinformació de les institucions que haurien de recolzar el procés.

I com s’aconsegueix invertir la tendència actual que afecta aquest àmbit de les grans empreses?

Tot això canviarà en el moment que el Parlament de Catalunya, amb el suport del poble, digui prou i iniciï el procés. Aleshores, totes aquestes institucions no podran continuar mentint i això farà que el discurs de la por ja no sigui creïble perquè només serà el discurs dels polítics i a ells ja no se’ls creu ningú. El que és important és que les institucions que hi ha al mig no plantegin dubtes, que no siguin ambigües. Al CCN estem treballant precisament en això. Ja vàrem combatre a Foment i ara estem combatent els encaixistes de la Cambra de Comerç. Aquestes entitats són la clau, perquè el discurs de 4 militars i polítics jubilats no ens haurien de fer por si tenim la part de baix controlada. Ho dic perquè aquests discursos sempre hi seran i Espanya controla els mitjans de comunicació. Hem de fer que ells puguin anar dient però que no se’ls cregui ningú; que la gent cregui al seu proveïdor, al seu amic, al seu directiu o al seu president d’organització empresarial que li digui ‘tira per aquí!’.

Ens convé estar a Europa en cas d’independència? La Unió actualment són retallades i pèrdua de drets socials…

La Unió Europea no ho ha fet bé. Ha invertit fons estructurals i de cohesió en països del sud d’Europa, però els ha enviat sense massa control perquè aquests països, com ara Espanya, el que han fet és invertir-los en piscines, centres cívics, pavellons… en eines de no retorn. No els han invertit en el teixit productiu. Això ha suposat que ara tots aquests països no puguin tornar el deute. És la Unió Europea la que ha de replantejar el sistema d’ajuda al sud. I és aquí on entra Catalunya. La Catalunya-estat, el que pot fer és un canvi en l’estratègia per desenvolupar el sud d’Europa. Com?. Esdevenint un motor a la regió que doni força i vida a la península Ibèrica; a Espanya i Portugal, i que d’alguna manera faci de corretja de transmissió. Per tant, la Catalunya-estat donarà força a aquest nord d’Europa que està preocupat perquè el sud no tira endavant. Imaginen-nos-en els avantatges! Evidentment, ara les retallades i tot el que estan suposant aquests ajuts és perquè els països del sud no poden tornar els diners, i lògicament si els països del nord els van deixar i ara no els poden recuperar, obliguen a retallar. Aquí es tracta de què la Catalunya-estat sigui un element nou favorable a aquesta federació europea que ha de tirar endavant, perquè ara la Unió Europea està encallada. Nosaltres som l’eina per desencallar-la.

Una sola frase per comentar l’Article 31 de la Constitució espanyola. Punt 1: “Todos contribuirán al sostenimiento del gasto público de acuerdo con su capacidad económica mediante un sistema tributario justo inspirado en los principios de igualdad y progresividad que, en ningún caso, tendrá alcance confiscatorio.” Punt 2: “El gasto público realizará una asignación equitativa de los recursos públicos, y su programación y ejecución responderán a los criterios de eficiencia y economía”

… Ostres!…. Ells que posen la Constitució pel damunt de tot… i estan incomplint els punts d’aquest Article!….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *