Raül Romeva

Raül Romeva, eurodiputat durant 10 anys ( 21 d’abril de 2014)

“La Unió Europea és una bona idea, però està segrestada per la ideologia neoliberal, que l’ha pervertit”

Eurodiputat durant 10 anys, assegura que la crisi econòmica ha enriquit encara més els qui en són els grans responsables

Ha estat durant 10 anys diputat al Parlament Europeu en representació d’Iniciativa per Catalunya Verds. En la propera legislatura ja no hi serà perquè considera que la seva etapa a Europa ja ha finalitzat; deixa Estrasburg per tornar a Catalunya. Tot i això, ocuparà un lloc simbòlic a la llista francesa Europe Ecologie – les Verts de cara a les eleccions europees del proper dia 25 de maig. Raül Romeva és doctor en Relacions Internacionals; un expert en conflictes, processos de pau i de desarmament. A Estrasburg, diu, s’ha convençut de la necessitat d’una Unió Europea forta però també de què els mecanismes que regulen la institució es replantegin de nou per transformar-la en un ens útil per gestionar grans crisis econòmiques com l’actual.

Bombers per la Independència: El Govern del PP anuncia des de fa temps brots verds, però fa l’efecte que a nivell de carrer, la sortida del túnel encara no es veu…

Raül Romeva: Aquí hi ha hagut crisis en plural, perquè n’hi ha hagut diverses de sobreposades, totes elles relacionades les unes amb les altres: crisi econòmica, financera, democràtica, institucional i de credibilitat del projecte europeu i en general de credibilitat de les institucions representatives, crisi ambiental, social… Per a mi hi ha un factor comú en totes elles: en època de vaques grasses, a escala europea es va creure que, simplement tenint l’euro, totes aquestes crisis s’ajustarien automàticament; com per art de màgia. Durant molts anys, alguns hem estat dient que l’euro no podia funcionar si abans no teníem una política fiscal, una política bancària i una política econòmica vàlides per al conjunt de la Unió Europea (UE), o vàlides almenys per la zona euro; unes polítiques que permetessin controlar l’euro. I que quan hi hagués una situació de debilitat econòmica, es fessin polítiques d’activació econòmica. Però això, ara, només es pot fer a nivell dels estats però no pas a nivell de la UE. I això és així perquè quan els estats van signar els Tractats de Lisboa i tots els anteriors no van voler que l’euro estigués controlat per institucions europees. Aquest és el nucli del problema. Què ha passat? que quan la cosa anava bé, més o menys hi havia capacitat per respondre, però en el moment que s’han produït tot un seguit de fenòmens per culpa de l’esclat de la bombolla immobiliària dels Estats Units, tot això ha repercutit a Europa, però la UE no tenia els mecanismes per protegir-nos-en. Els tenien els estats però no Europa com a tal. Al final tot ha acabat esclatant. Aquesta és l’anàlisi; si no entenem això, la resposta al problema actual és completament errònia. Molts estats no ho han volgut entendre; alguns governs continuen pensant que la culpa de la crisi a Europa és que alguns estats han gastat més del que tocava i, per tant, pretenen posar solucions basades exclusivament en equilibrar els pressupostos. I això és enganyós perquè parteix d’una anàlisi equivocada i, en conseqüència, les solucions que aplicaràs seran, també, equivocades. Aquesta és la gran batalla que tenim també a Europa.

Raül Romeva

BxI: Com valora les polítiques de contenció pressupostària que s’han aplicat fins ara?

RR: Quan el Govern d’Angela Merkel ens diu que els països de la perifèria hem d’apostar per l’estabilitat pressupostària, el dèficit zero i la reducció del deute, perquè això és el que han fet a Alemanya, el que Merkel no vol recordar o no vol dir és que, si aquests anys en què, és cert, els estats de la perifèria probablement han gastat més del que tocava, però a nivell privat, no pas a nivell públic, entre d’altres coses ha estat perquè hem comprat productes alemanys. És a dir, la bonança de l’economia alemanya ve gràcies als països del sud que, si no tenen capacitat per comprar productes alemanys, òbviament Alemanya també en surt perjudicada, com li està passant ara!… simplificant molt, però aquesta és la síntesi. Els alemanys ara s’estan adonant que aquestes mesures els estan perjudicant. Aquesta és una part del problema. L’altra és detectar els responsables d’aquesta situació. Òbviament, en tota crisi hi ha responsabilitats compartides i en diferents graus, però el que per a mi és absolutament demencial és que es carregui el pes de la crisi sobre aquells sectors socials que menys culpa tenen d’aquesta situació. En aquests moments, tota la política de retallades que té a veure amb la contenció pressupostària, no l’estan pagant els bancs, ni les financeres, ni les grans multinacionals, que continuen ajustant els seus planters en funció dels seus beneficis i no de l’estabilitat econòmica; no!; l’estan pagant el pensionista que no pot arribar a final de mes, el funcionari a qui li treuen la paga doble o que veu com es fan retallades a nivell d’un personal que acaba per no ser reposat… I òbviament, si redueixes serveis públics, qui acaba perjudicat és l’usuari.

El gran problema és que totes aquestes mesures, com que parteixen d’una diagnosi, jo crec que no pas per error, sinó voluntàriament mal plantejada, acaben repercutint negativament sobre qui menys culpa en té. I en canvi, els qui més responsabilitat en tenen, no només no se’n veuen perjudicats sinó que fins i tot alguns sectors se n’estan enriquint!. La diferència entre els més rics i els més pobres està augmentant. En aquests moments tenim que l’1% més ric d’Europa cada cop està més lluny de la gran majoria, i la classe mitjana, està aprimant-se. Tot això el que fa és generar una gran indignació, frustració i emprenyada general que és normalíssima. No es pot entendre de cap altra manera. Tot això es tradueix en una manca de credibilitat política, democràtica i de les institucions que fa que la gent arribi a un moment que es pregunti: Aquí, qui mana?. I d’això és el que, els que tenim responsabilitat institucional, n’hem de ser molt conscients.

BxI: Què vol dir amb això de ‘qui mana’?

RR: El problema és que en aquests moments hi ha una percepció molt general de que el poder i la política no estan en el mateix paquet. Històricament, la política era l’art de decidir quines coses calia fer i el poder era l’art de canviar coses. Històricament se suposava que la política era qui tenia el poder, és a dir, qui podia canviar les coses era qui també podia decidir quines coses calia canviar. Quin problema hi ha ara?, que avui, qui pot decidir quines coses cal canviar, que és la política, no té el poder per canviar-les, perquè el poder està en altres institucions que no són democràticament electes. I això fa que la gent acabi tenint una sensació de desempara, de manca de confiança i de descrèdit. La crisi econòmica?, òbviament és preocupant, però es pot gestionar si es té una bona base institucional i democràtica que li pugui fer front, però el problema és que no tenim aquesta bona base. I no la tenim perquè d’alguna manera hi hem renunciat, i el que hem de fer és recuperar-la. A mi el que em preocupa a nivell europeu és que tenim una moneda però no tenim una política econòmica, en tenim 28. I tenim 28 polítiques fiscals i 28 polítiques bancàries!. Ara hem fet l’embrió d’una unió bancària! Sembla que per primera vegada començarem a posar una mica en ordre els bancs! És una cosa molt incipient i molt embrionària però com a mínim va en aquesta direcció. Ara, hi ha alguna països que encara diuen “els meus bancs no me’ls toquis!”. Ja hi som! Els bancs alemanys, si han pogut fer el que han fet ha sigut bàsicament perquè s’han alimentat de la bombolla immobiliària que teníem a l’Estat espanyol.

BxI: Sembla doncs que les suposades solucions que s’han aplicat no només no han resolt res sinó que encara ho han empitjorat tot… Per on creu que passa la solució, aleshores?

RR: Tot això exigeix un canvi de paradigma i de mentalitat. Quan alguns parlen de brots verds… molt bé, brots verds, ¿per a qui?. Si resulta que el Banc Central Europeu deixa diners als bancs privats a l’1% i després aquests bancs, que són els que han de posar en circulació el diner, el deixen al 6% i al 7%, aquí el benefici l’estan tenint els bancs. La gent, que és a qui es suposa que ha de beneficiar aquesta política, continua sense poder demanar crèdits, no ja per poder pagar la hipoteca sinó per crear una empresa. I això vol dir que si la gent no treballa i no està ocupada, depèn més dels subsidis. Com que hi ha menys gent que treballa, hi ha menys diners públics. Per tant, hi ha més gent que necessita i cada cop hi ha menys diners. Això té una solució: generar ocupació!. Si la gent treballa, no necessites tirar de la caixa comuna i a més l’alimentes!. La solució està en generar ocupació, no pas en eliminar-la!. Enlloc de retallar el que hem de fer és potenciar l’activitat econòmica a partir, òbviament, dels sectors productius, que en aquest país en tenim uns quants. I si aquesta inversió no ve per la banda privada, ha de venir per la pública.

raul_romeva_3

BxI: Finançar amb diners públics sectors privats… Potser caldria formular novament els criteris amb què es regula aquest finançament…

RR: Alemanya ens diu que estem massa endeutats i que el dèficit espanyol és massa elevat. Un moment! El dèficit espanyol, abans de la crisi, estava perfectament per sota del 3% i el deute estava molt per sota del 60%, que són els criteris de Copenhaguen. El problema que va tenir Espanya no va ser de deute públic, va ser de deute privat; molta gent s’havia endeutat privadament. I va ser quan aquest deute privat es va socialitzar, la qual cosa va fer que augmentés el deute públic, però les arques públiques espanyoles no tenien un problema de deute abans de la crisi. Van ser les instruccions que venien del Govern alemany, entre d’altres, les que van provocar aquest deute. I ara ens diuen que estem massa endeutats! Aquest deute ve perquè hem assumit una irresponsabilitat privada. El que no pots és carregar sobre els serveis públics i l’estat del benestar una irresponsabilitat privada! Aquest és per a mi el gran drama. I al Parlament Europeu, la obsessió d’alguns amb els col•legues alemanys és fer-los-ho entendre, que ens estan demanant responsabilitats per a una cosa que no és culpa del sector públic; és un problema del sector privat. I si s’ha d’ajudar al sector privat, fem-ho, però no a costa del sector públic!. El que no pot ser és que, per salvar el sector privat, et carreguis l’estat del benestar, que era l’essència fonamental de la democràcia europea. I aquest, torno a insistir, és un problema de concepte; d’anàlisi de la situació. Uns entenem que la situació és aquesta i que té solucions, i d’altres entenen que el problema és que al sud hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i t’ho diuen així!. ¡Digue’ls-ho als joves de 21 anys que estan acabant la carrera! A Espanya, el percentatge de joves entre 25 i 32 anys que viuen a casa dels pares és el 33%. A Dinamarca, és l’1,8%. Alguna cosa falla!. Òbviament no se’n van de casa perquè no vulguin, sinó perquè no poden pagar un lloguer, no tenen feina…

Sí detecto alguns canvis molt lents, molt incipients, molt embrionaris de tendència: la unió bancària i la taxa sobre les transferències financeres, per exemple. Està costant molt, perquè els costa d’entendre-ho, perquè alguns encara ens diuen que això de les taxes sobre les transferències financeres farà que el capital no es quedi aquí i se’n vagi a altres llocs. ¡El capital ja està a tot arreu tret d’aquí!, per tant, el que estem demanant és que el capital que circula per aquí cotitzi com cotitza tothom! Sí que hi ha algunes passes en aquest sentit però encara, per mi, estem en un problema d’essència fonamental, que és que la pròpia Europa en aquests moments necessita repensar-se. És a dir, la idea d’una Unió Europea és bona; continuo pensant que és absolutament necessària, però com a idea ha arribat al seu límit. Per tant, o la repensem o això ja no tira més.

BxI: El més preocupant és que l’estat del benestar potser ja no tornarà al nivell que havíem conegut, i que els serveis públics, com el dels bombers, estan veritablement amenaçats…

RR: Si aquestes mesures almenys ens portessin una reactivació de l’economia, podries pensar que es tracta d’un sacrifici que s’ha de fer perquè va bé a aquells a qui ha d’anar bé. Però a qui li ha d’anar bé, li va cada cop pitjor!. Aquestes mesures no només no ens estan permetent sortir d’aquesta situació, sinó que n’està provocant una cada cop més greu. Els serveis públics estan fallant, i això es veu en els índexs més importants del benestar, com ara els nivells de pobresa, de prevenció sanitària, els bombers i la precarització del sector… I això provoca que l’estat no arribi a tot arreu on ha d’arribar, que no hi arribi amb els recursos necessaris i que, per tant, l’eficiència del servei òbviament es vegi perjudicada. I això implica un risc en seguretat, que és la part més important. Així que estem fent uns esforços i retallant des de fa anys, perquè es suposa que això ha de ser l’instrument de catalització de l’economia, però no només no ho és sinó que passa just el contrari; ho estem perjudicant tot. Aleshores, si l’escenari és aquest, quin sentit té retallar, ¿per posar encara més en risc l’estat del benestar?. La lògica que alguns defensem és que, precisament perquè hi ha tantes necessitats, és quan menys toca retallar els serveis públics, perquè són els que ens garanteixen la cohesió social, unes mínimes condicions de benestar i una mínima estabilitat preventiva, que és la que després ens permetrà arrencar. Quan la gent no té coberta la sanitat, l’educació i les condicions bàsiques, tot això deixa de ser un factor de promoció i de progrés col•lectiu. L’estat del benestar es basa en que tothom tingui cobertes les seves necessitats bàsiques. En el moment que hi ha sectors cada cop més amplis de la societat que no ho tenen cobert, triomfa la llei del campi qui pugui, el capitalisme salvatge a ultrança; el capitalisme 3.0. És una hecatombe!.

Ens diuen que el model del benestar social europeu ha fracassat. I no! El que ha fracassat des de fa temps és el sistema capitalista. Això era una garantia que la gent podia tenir un mínim de l’estat del benestar. Aquest és el gran problema. I quan ens diuen que hem de continuar en aquesta línia, en el cas de l’Estat espanyol s’estan començant a veure els resultats, però tu vas a Grècia i la seva situació és d’estat d’excepció. Tu no pots pretendre ajudar una persona que està agonitzant posant-li el peu al coll i impedir que s’aixequi, que és el que han fet aquestes polítiques. I això, no és que no vagi bé a Grècia, és que no va bé a Europa ni al conjunt de la UE!.

BxI: Per tant, vostè és partidari d’acabar amb les retallades i començar a reactivar les inversions públiques?

RR: De vegades se’ns acusa, a la gent d’esquerres, que nosaltres plantegem el malbaratament, però la veritat és que l’austeritat és un concepte que, com a principi, ve de l’esquerra. És un concepte vàlid i absolutament legítim. Òbviament, en una època de vaques magres has de reduir despesa supèrflua; en això hi estem totalment d’acord, però puc fer una llista de coses supèrflues en què podem retallar que no té res a veure amb la llista que s’està seguint actualment. Estem construint línies d’AVE on no hi calen, estem construint una sèrie d’equipaments individualitzats per municipis que es podrien compartir… Per tant, aquí hi ha una autocrítica que cal fer, totalment d’acord!, hi ha qui ha fet de més i hi ha qui ha fet de menys, no ens enganyem; hi ha qui construeix aeroports sense avions, i això ha passat a Castelló i per desgràcia també ha passat a Catalunya, però també hi ha qui a partir d’aquí intenta fer una política de racionament: si hem de retallar, veiem quines són les partides que no podem tocar!. I a partir d’aquí plantegem-nos que si no podem retallar més les altres, potser el que cal és augmentar la política d’ingressos. Si tu tens un mínim de despesa que has de tenir garantida, per assegurar aquest estat del benestar, on has de posar l’accent és sobre els ingressos! I això és el que no s’ha fet. Ja ho vàrem plantejar en el seu moment en el debat de l’impost de successions i de la taxa ecològica: ¿d’on han de sortir els diners per fer l’estat del benestar comú?: de les activitats més contaminants, de la gent que té més diners!; en un sistema progressiu, la cosa va així. La gent que té més diners, paga més; hi estic absolutament a favor. Òbviament, la gent que té un salari elevat, ha de pagar més que la gent que no té ingressos o que en té menys. Em sembla que és de sentit comú.

Ara, aquí, l’impost sobre el treball, el tenim al màxim! Però l’impost sobre el capital i l’impost sobre els guanys especulatius, aquest no el toquem, perquè, si no, els grans capitals se n’aniran!. No fotem! Aquí hi ha un problema de concepció. L’austericidi ha estat una perversió del concepte austeritat. No estem parlant d’austeritat; estem parlant d’austericidi, perquè el que ha fet el sistema neoliberal ha estat agafar una situació i utilitzar-la com a excusa per implementar un model ideològic que va exactament en contra del principi que alguns sempre havíem considerat que era bo per la cohesió social, que és l’estat del benestar social. Jo estic a favor de l’austeritat; no de l’austericidi, que és el que en aquests moments tenim aquí.

Parlament Europeu

BxI: Vist tot això, quan se’ns diu que una Catalunya independent quedaria fora de la UE, hi hauria molt a perdre?

RR: Jo crec que hi ha més a guanyar dins de la UE que fora, però tenint molt clar que el model que tenim en aquests moments està superat. El gran problema que avui tenim a la UE no és la pròpia UE, si no la intergovernabilitat. És el fet que qui governa en aquests moments a la UE són els governs dels estats; no és el projecte europeu. El problema que té la UE és de manca de credibilitat democràtica, de dèficit democràtic perquè les grans decisions, per exemple les econòmiques, no es prenen en els òrgans representatius de la ciutadania europea, com és el Parlament Europeu; es prenen en el Consell, que són els representants dels governs dels estats. És a dir, qui mana a la UE en aquests moments és el Govern alemany, el govern britànic, el francès, el suec, l’holandès, l’espanyol… No és la idea d’Europa, no és la democràcia europea. Aquesta ha sigut, per a mi, una de les grans frustracions que jo he tingut com a diputat al Parlament Europeu, perquè els governs han utilitzat la idea d’Europa com a excusa; és una cosa que Rajoy és especialment hàbil en fer: “Nos obliga Europa!”; no!, perdoni; no li obliga Europa! Li obliguen altres governs, alguns dels quals són, a més a més, de la seva família política: la CDU alemanya, que és del Partit Popular Europeu, en David Cameron, que també ho és; era fins fa uns anys en Sarkozy, que també ho és… en aquests moments, el 90% dels governs europeus són de la família política del senyor Rajoy.

No, Europa no!. És la seva família política, senyor Rajoy, qui li està obligant a fer això!, perquè si hi hagués altres governs a la resta d’Europa, hauríem de veure què passava, però jo tinc la impressió que les polítiques serien bastant diferents, pel que veig reflectit al Parlament Europeu. L’error que hem comès és que Europa ens va molt bé per simbolitzar aquesta indignació, que és legítima. Jo continuo defensant el projecte europeu perquè originàriament era un projecte que buscava la cohesió entre diferents pobles. A mi em preocupa tant la gent que ho passa malament a Espanya, a Grècia o a Portugal com la gent que ho passa malament a Alemanya, França o Estocolm, que n’hi ha molta!.

BxI: Per tant, de cara a les properes eleccions al Parlament Europeu, el missatge queda força clar…

RR: És legítim que els sindicats alemanys moltes vegades siguin els primers a defensar que els països del sud hem de contenir, perquè al final la seva percepció és que els qui ho acaben pagant, són ells, els treballadors alemanys. Per tant, la solució no passa per un enfrontament entre Alemanya i Espanya sinó per canviar les polítiques a Alemanya i a Espanya. El que defenso és un canvi de majories a Europa! I Europa vol dir a les diferents capitals dels països europeus. Perquè si no tenim aquest canvi d’ideologies, aquest canvi de majories a Europa, tot això que estem patint, tant se val que ens ho manin Merkel o Cameron, perquè si aquí tenim un Govern que pensa igual que ells, ho aplicarà igual. A Espanya i a Catalunya, perquè aquí, moltes de les polítiques que s’estan aplicant bàsicament segueixen el mateix patró. Per tant, no és un problema de passaport; és un problema de marc ideològic. El meu problema, no és Europa, com a tal; Europa continua sent una bona idea; el problema per mi és que aquesta bona idea està segrestada per la ideologia neoliberal, que ens l’ha pervertit.

Avui no podem pensar afrontar la crisi econòmica, ambiental, energètica, territorial, d’infraestructures… sense un marc europeu. No pots plantejar polítiques de clima o energètiques sense un marc europeu; no ho pots fer a nivell dels estats. Ho has de fer a escala europea, i fins i tot a escala europea de vegades queda curt. Política econòmica?, no ho pots fer a escala estatal, avui! Les nostres economies estan tan interconnectades que, o tu tens un marc de resposta europeu a la crisi o el campi qui pugui acaba perjudicant als grups més desafavorits de tots els països. Per tant, l’única manera és canviar la lògica a escala europea perquè tots els grups desafavorits de tots els països europeus surtin una mica enfortits del que estan ara. Moltes vegades tenim la impressió, perquè se’ns ven així, que el problema és Europa, quan no ho és pas!. I qui ho diu, això?; els governs! És l’excusa perfecta! Perdonin; tot això que estem fent aquí ho han decidit vostès a porta tancada. Vostès estaven en la reunió on es va aprovar això, i vostè, senyor Rajoy, ho va acceptar, perquè és un acord del Consell Europeu, perquè vostè estava en aquella reunió, on els acords s’aproven per unanimitat en la majoria d’aquests casos. Per tant, no em vinguin amb històries “es que Europa me pide…!”: Vostè ho ha defensat, això. Al Parlament Europeu, quan s’ha votat això, s’ha perdut o s’ha guanyat, però les majories estan clares i tu pots saber, com a ciutadà, qui ha votat què; és públic. Però del Consell, no en sabem mai res; no sabem mai qui ha decidit res, no sabem mai qui ha votat què. Senyor Rajoy; no em vingui amb històries; vostè és tan responsable com els altres governs. Per tant, jo continuo defensant la idea d’Europa però, compte!; essent molt conscient de que avui ser europeista passa per dir que aquesta Europa que tenim ara necessita un rentat de cara, de cervell i d’entranyes; i segurament, una ITV en tota regla, perquè en aquests moments està absolutament passada de circulació.

BxI: Quina reacció ha generat al parlament Europeu l’ebullició del sentiment independentista a Catalunya?

RR: Jo garanteixo que si alguna cosa es percep és que aquí hi ha un tema que bull i d’indiferència, zero. Una altra cosa és que pugui haver-hi més o menys simpaties, i per tant, hi ha molta incomoditat, és veritat. És normal. És a dir, a més de la crisi que estem patint, ara resulta que una part d’un país decideix que no està còmoda i que vol replantejar, no només la situació en el seu país, sinó les pròpies estructures europees. És normal; si ets francès, italià, alemany, suec, etcètera… Ara amb què ens veniu?. És normal que passi això!. Per altra banda també hi ha una percepció creixent de que si històricament es considerava que això era una mena d’obsessió nacionalista de Catalunya, cada vegada es veu més que aquí hi ha una sèrie de fets que s’han produït els últims anys; que hi ha un govern que, amb la seva mentalitat absolutament obcecada i inflexible en temes crucials de respecte identitari, a la llengua, a les competències i a coses molt bàsiques respecte a la identitat, ha provocat que la situació a nivell de Catalunya s’anés escalfant fins al punt que el propi Financial Times, gens sospitós d’esquerranós, li va escriure una carta oberta al mateix Rajoy dient-li: ¿què coi has fet? ¿Com has pogut, senyor Rajoy, provocar aquest Cristo en tan poc temps? D’alguna manera, el que li venien a dir és que no pot ser que on no hi havia un problema fa 10, 15 o 20 anys ara resulta que tenim un tema, no només encès, si no cada vegada més tens.

Hi ha una sensació creixent que qui ha alimentat això ha estat la intransigència del Govern de l’Estat. Començant sobretot amb el tema de l’Estatut; és a dir, en el moment que van portar l’Estatut al Tribunal Constitucional és quan, a escala europea, segons he pogut constatar, la gent va començar a veure que aquí potser la cosa no va tant de 4 nacionalistes amb la bandereta de Catalunya, si no que la cosa és una mica més seriosa; i té a veure amb la democràcia. Una cosa que és difícil de vegades d’explicar, però que és per a mi molt significatiu, almenys per al cas català, és que ha augmentat molt exponencialment el nombre de gent que estaria a favor de la independència, la qual cosa no vol dir necessàriament que hagi augmentat el sentiment nacionalista, i això és un aspecte difícil de fer entendre en alguns països. És a dir, jo tinc la impressió, i de fet les enquestes així ho demostren, que el sentiment nacionalista continua bastant estable i en canvi ha augmentat exponencialment la gent que votaria sí a la independència. I això a molta gent a Europa li sorprèn, perquè tenen la sensació que un independentista, per definició, és nacionalista. És una opció, però la realitat a Catalunya demostra que són dos processos que han anat paral•lelament; és a dir, el sentiment a favor d’un estat propi i d’una capacitat de decidir els propis assumptes amb llibertat i sobirania, això té més a veure amb una sensibilitat democràtica que no pas amb una fal•lera nacionalista. I això és una cosa que a Europa es comença a percebre; a poc a poc es comença a entendre.

Raül Romeva

BxI: Comprensió però ens diuen que la UE és veu amb reticències tot aquest procés…

RR: I al final, per a mi, hi ha un element que és molt clau: quan et diuen has de fer això, això i això, la resposta és senzilla: ja ho hem intentat! Hem intentat mirar el tema de les balances fiscals i de la correlació de forces econòmiques, revisar el tema lingüístic, les competències; hem intentat ser part d’un estat sense deixar de ser allò que som; i no només no ens n’hem sortit sinó que, al contrari; ens trobem amb una ofensiva que el que pretén és disparar directament sobre la línia de flotació d’allò que som: competencialment, identitàriament, lingüísticament, educativament… I arriba un moment que les societats com a tals tenen un límit. I això a Europa es comença a percebre. Companys meus que, en la mesura que tu els expliques el que passa, ho entenen. I els dius: posa’t en el meu lloc; imagina’t, a un suec, que de cop i volta ve algú i et diu: ara vostè no pot parlar en suec aquí al Parlament Europeu; ha de parlar en anglès. Oh coi! Per què?. Perquè Suècia té pocs habitants i la llengua majoritària és l’anglès. Et dirien que és inacceptable!. Doncs és el mateix que ens passa a Catalunya en relació a Espanya. Hi ha uns senyors que ens diuen: vostès no poden parlar el català al Parlament Europeu perquè vostès no són un estat. Doncs potser al final la solució és ser un estat per poder ser normals. Molts ens diuen: escolta, no entenc per què ho feu, no entenc per què us compliqueu tant la vida ara… però teniu tot el dret a fer-ho, perquè la democràcia, a Europa, és això.

BxI: Catalunya quedaria fora de la UE si s’independitza…

RR: En Margallo, en Rajoy i altres, sempre ens venen amb la història de què Europa no acceptarà mai una Catalunya independent. Fixem-nos que és veritat que, a nivell de la Comissió i altres governs, han arribat a dir que un país nou ha de demanar l’ingrés de nou a la UE. Això és veritat; en això hi estem tots d’acord. El que passa és que no és el mateix demanar l’ingrés quan tu no ets part de la UE i has de fer tot el procés d’adquirir el marc normatiu comunitari, que fer-ho quan tu ja ets part de la UE i per tant tu ja ho tens, tot això. Els criteris per ser membre, ja els compleixes. Per tant, quan demanes l’ingrés és evident que necessites seguir un procediment, però no estem parlant del que haurien de seguir Turquia ni Bòsnia-Hercegovina; estem parlant d’una situació completament diferent que requereix d’un camí propi, un camí particular perquè no s’ha produït mai. Mai s’ha produït un ingrés d’un país que ja estigués a la UE; és a dir, una ampliació interna. I com que no hi ha cap precedent, es pot crear. Aquest és una mica el moment en què estem. Clar que és incòmode, clar que és un problema, clar que genera un debat, però fixem-nos que ningú a nivell de les institucions europees ha dit que no puguem fer una consulta. Han dit que si Catalunya és independent, haurà de demanar l’ingrés!. Tot això ja ho sabem! Forma part de l’enginyeria jurídica que caldrà, i que estem treballant. Però ningú no ha dit mai que no podem fer una consulta.

BxI: Europa entendria que Madrid prohibís consultar als catalans sobre aquest tema?

RR: Ningú ha dit que en els tractats europeus no hi càpiga la possibilitat que tu consultis al poble de Catalunya sobre què vol ser. Ningú no ho ha dit perquè no pot dir-ho; perquè no hi cap en cap cap. L’únic que ho ha dit ha estat el Govern espanyol, i ho diu com a element dissuasori, perquè sap positivament que en el marc de la Constitució, des del moment que aquesta opció no està prohibida, es pot fer. És molt important explicar el per què i com hem arribat fins aquí. A la gent, quan li expliques com hem arribat fins aquí, ho entén. El que és molt important explicar és que ho hem provat tot, ho hem intentat tot; jo crec que no es pot acusar en absolut Catalunya de no haver fet tot allò que calia per intentar trobar un encaix còmode i respectuós a nivell de l’Estat, però arriba un moment que quan un matrimoni no s’entén, no s’entén. Punt! No passa res!. De vegades, la separació és la millor opció. Ja sé que és una metàfora molt utilitzada i una mica suada, però és la més gràfica, és així. No passa res!.

BxI: Espanya ens intenta fer veure que la independència seria la nostra ruina…

RR: Jo tinc la teoria de que en realitat si això es produeix, el principal aliat a nivell europeu d’Espanya serà Catalunya. I el principal aliat europeu de Catalunya serà Espanya, per raons de vincles econòmics, socials, culturals, històrics… és normal. I això ho estic veient en casos com Txèquia i Eslovàquia, les repúbliques bàltiques, les antigues repúbliques iugoslaves; són casos completament diferents, però és evident que hi ha un vincle històric. Òbviament has de passar, com en tota separació, un moment de dol, però si ho fem bé, i jo crec que ho podem fer bé, al final, les relacions entre Catalunya i Espanya en una situació d’igualtat seran molt millors que les que tenim ara en una situació de submissió. Per tant, des d’aquest punt de vista, jo fins i tot crec que estaríem en un escenari de la triple WWW: Win Win Win!: guanyaria Catalunya, per descomptat, guanyaria l’Estat espanyol perquè tindria un aliat més amb qui poder treballar i col•laborar, i guanyaria Europa perquè això hauria assentat un precedent democràtic de com gestionar un conflicte territorial. Històricament sempre s’han gestionat amb guerres. Tenim l’oportunitat de demostrar que es pot gestionar aquest tipus de situacions per la via democràtica. Què millor que això? La pròpia UE és construir un espai comú i compartit amb uns interessos comuns i per no haver de recórrer a les armes per resoldre les diferències entre les nacions. Forma part de l’essència europea. El que estem demanant és una aplicació d’aquest principi a una realitat específica que existeix en aquests moments a Catalunya.

BxI: Els mitjans de comunicació internacionals se n’estan fent força ressò del que està passant a Catalunya…

RR: És un tema democràtic! Alguns ens pretenen comparar amb la Lega Lombarda… No té res a veure! I qualsevol persona que tingui un mínim de capacitat d’anàlisi sap positivament que el cas català és un cas específicament i singularment únic; és una realitat pròpia que tu has d’estudiar en la seva pròpia dimensió. Fins ara, el que passava era que molts mitjans europeus s’informaven del que passava a Catalunya a través del seu corresponsal a Madrid. I òbviament la informació els arribava molt filtrada. A partir de la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012, va haver molts mitjans que van dir: Espera’t! Això ho hem d’anar a cobrir directament; no ens podem fiar del corresponsal de Madrid perquè acostuma a estar una mica condicionat per la realitat que hi ha allà; i molts d’aquests mitjans van començar a tenir enviats especials i d’altres, simplement ja hi han establert un corresponsal fix. Perquè saben que l’única manera d’entendre la situació és estant aquí, entenent-ho des d’aquí. I puc garantir que ha canviat radicalment el discurs dels mitjans europeus en relació al fet català.

És lògic! Si a tu et diuen des de Madrid que la situació a Catalunya és pràcticament de guerra civil… Jo tornava al Parlament i els companys em deien: què esteu fent, a Catalunya?. Res! Mira les imatges de la manifestació! Mira les imatges de la Via Catalana. Dos milions de persones amb les mans agafades, de totes les edats, de totes les condicions socials; de tots els orígens! On hi veus conflicte tu aquí?. Jo no hi veig conflicte; al contrari! Jo hi veig un clam democràtic i ciutadà! On veig el conflicte és quan vaig a la delegació de la Generalitat a Madrid i em venen quatre ultres a fotre el ximple. Qui és el violent?. Qui és el que està provocant una situació violenta? ¿La ciutadania catalana, quan surt massivament i pacíficament a exigir un dret bàsic en democràcia, com és el de votar, o els que t’amenacen amb enviar-te l’exèrcit, els que t’amenacen amb desautoritzar la Consulta, o amb empresonar el president?. On està la violència?. Qui està exercint la violència? A qui ha de vigilar la UE? Jo ho tinc bastant clar on qui són els uns i qui són els altres.

 

(Fotos ©Carles Savalls)