Uriel Bertran, secretari general de Solidaritat Catalana (12 de juny de 2013)

Uriel Bertran

Uriel Bertran: “Quan el Tribunal Constitucional va retallar l’Estatut, ja hauríem pogut fer una Declaració Unilateral d’Independència”
El secretari general de Solidaritat Catalana aposta clarament per la via Kosovo

Va ser diputat al Parlament de Catalunya durant 9 anys; al 2003 i al 2006, per ERC, i al 2010, per Solidaritat Catalana per la Independència, formació de la qual en va ser cofundador i de la qual n’és l’actual secretari general. Llicenciat en Economia i professor associat de la Universitat de Barcelona, Uriel Bertran va visitar Kosovo a finals del passat mes de març. Allà, en l’estat més jove del món, va poder conèixer de ben a prop com es viu un procés d’independència, la qual cosa li ha permès defensar amb més contundència el que considera que és la solució que ha d’adoptar Catalunya: la Declaració Unilateral.

BxI: Es parla cada cop més de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), cosa que Solidaritat Catalana ja fa temps que havia apuntat com a solució per a Catalunya. Per quina raó considereu que és la sortida a tot el procés que estem vivint en l’actualitat?

Uriel Bertran: Nosaltres tenim clar, i defensem des de fa anys, que la DUI és l’únic camí que té Catalunya, segons el Dret Internacional, per poder aconseguir la independència. Els països s’han independitzat a través de 2 vies: o d’un referèndum o d’una DUI. Catorze països ho han fet via referèndum i 179 via DUI dels 193 que hi ha les Nacions Unides. Som en un Estat espanyol que suspèn la Declaració de Sobirania i l’Estatut que van aprovar el Parlament de Catalunya i, després, els catalans a través d’un referèndum. Un Estat que suspèn qualsevol exercici del dret a l’autodeterminació. Per tant, és evident que quan es convoqui una consulta, automàticament també serà suspesa pel Tribunal Constitucional. ¿Quin és el camí que ens queda, segons el Dret Internacional? Una DUI. El cas de Kosovo, ¿per què és especial?. No perquè es fes a través d’una DUI sinó perquè per primera vegada a la història hi va haver un pronunciament del Tribunal Internacional de Justícia en relació a la declaració d’independència, legitimant-la. És a dir, el Tribunal va dir que les DUI estan d’acord amb la llei internacional. És un pronunciament importantíssim perquè aplana i legitima el camí d’una DUI per part del Parlament de Catalunya.

BxI: Però Madrid no ho acceptarà mai, això; no cal ser ni adiví ni politòleg per veure-ho…

UB: Quan fem una DUI ja no hi entrarà el Tribunal Constitucional perquè ja no estarem dins la lògica constitucional espanyola; serem fora de l’àmbit competencial d’actuació d’un tribunal espanyol. Ja estarem dins la lògica de la Llei internacional. En aquest cas, el que ha de fer Catalunya des d’ara és buscar els suports per a un reconeixement d’aquesta DUI. I una de les coses que també ens ensenya Kosovo és que els suports també hi són. Si Kosovo ho va aconseguir, que és un país amb una dimensió similar a les comarques de Girona, sense recursos naturals i una població que és una tercera part de la que té Catalunya, evidentment nosaltres, que som un país que estaríem en la setena posició en producte interior brut per càpita d’Europa, tenim totes les capacitats per aconseguir com a mínim els mateixos reconeixements internacionals.

BxI: El President Mas, però, defensa que primer cal esgotar totes les vies possibles de diàleg amb l’Estat. Què ens ensenya aquí l’experiència de Kosovo?

UB: Ja hem dialogat 100 vegades més del que ho va fer Kosovo. Ja fa temps que estem carregats de raons. Ara, plantejar aquest discurs de continuar carregant-nos de raons, no és més que una excusa i una manera de dilatar aquest procés. En el moment que el Tribunal Constitucional va sentenciar contra l’Estatut que havia aprovat el poble de Catalunya, aquí vam dir que això ja era una raó per posar punt final. I ho és!. Quan el Tribunal Constitucional retallava i derruïa el Text que havien aprovat els catalans, ja podíem procedir a una DUI en nom de la sobirania del poble de Catalunya, que és el que va fer Kosovo. Allà, Milosevic suspèn l’autonomia l’any 90 i llavors Kosovo declara la independència, que en aquells moments només va reconèixer un sol estat, Albània. Es passen una bona colla d’anys negociant amb altres països, però ja formalment funcionant com a estat independent fins que aconsegueixen el reconeixement de pràcticament tota la comunitat internacional a través d’una segona declaració. A Catalunya ja ens hem carregat de moltíssimes raons; s’ha liquidat l’Estatut d’Autonomia que va aprovar el poble de Catalunya, s’ha intentat un pacte fiscal i també vàrem tenir un cop de porta com a resposta!. Acaben de suspendre la Declaració de Sobirania que ha aprovat el Parlament de Catalunya; es va votar al Congrés dels Diputats una proposta de consulta dialogada, aquella famosa votació on el PSC va votar diferent del PSOE i la varen tombar el PP i els socialistes…. És a dir, en aquests moments hem cobert el recorregut i tot el que ara vulguem fer serà repetició del que ja hem fet i per tant serà repetició del ‘no’ que ja ens han donat. És a dir, en aquests moments, des del punt de vista internacional, ja tenim tota la bateria argumental i tota legitimitat política per fer un pas d’aquestes característiques. De què depèn? De la voluntat política del Parlament de Catalunya, de cap altra cosa.

Uriel lluint cartell no vull pagar

BxI: Creu realment que Catalunya podrà exercir el seu dret a decidir amb un referèndum?

UB: No. L’Estat espanyol no ens deixarà fer la consulta. Tot i així, jo defenso que són compatibles la DUI i el referèndum però canviant l’ordre dels factors. Primer, la DUI; és a dir, primer constituïm l’Estat català i després convoquem un referèndum ratificatori. Jo vull que el poble voti sobre la independència; no li podem treure aquesta potestat, però primer haurem de declarar la independència perquè sigui l’Estat català qui organitzi una autoritat electoral i convoqui un referèndum de ratificació i el poble s’hi pugui pronunciar.

BxI: Quins serien els avantatges d’aquesta fórmula?

UB: Si volem alterar l’ordre dels factors i fer primer la consulta, però sota el règim constitucional espanyol, el referèndum serà suspès perquè tota l’administració electoral la controla l’Estat espanyol: secretaris d’ajuntaments, jutges… a més, ens trobaríem que els funcionaris públics catalans rebrien ordres contraposades, per part d’uns tribunals espanyols dient ‘no participeu d’aquest procés’ i per part de les autoritats catalanes, dient ‘participeu-hi!’. Ens trobaríem també amb el possible boicot directe de molts municipis del nostre país que estan governats pel PP o pel PSC, que senzillament podrien bloquejar o obstaculitzar la consulta. Aniríem cap a un procés que es podria complicar enormement. En aquest sentit, és més net fer una DUI per part del Parlament. A partir d’aquí, es constitueix un Estat català i aleshores, amb tota l’autoritat d’un Estat, convoques un referèndum de ratificació del procés. De fet, això també ho va fer Kosovo la primera vegada que declararen la independència. Després varen convocar un referèndum, on va arrasar el ‘sí’. I a partir d’aquell resultat ja es va constituir formalment l’estat fins que al 2008 ja el reconeixen totes les potències internacionals.

BxI: I la possible convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries, no seria una sortida?

UB: Nosaltres entenem que les eleccions plebiscitàries ja van ser-hi. ¿Què vàrem fer el 25 de novembre? Van ser unes eleccions que es varen avançar dos anys a la data que estava prevista, que era la tardor de 2014. Allà, els partits que ara tenen la majoria absoluta al Parlament de Catalunya, es varen presentar amb un projecte d’Estat. La gent sabia que tant CiU com ERC; com fins i tot Iniciativa o la CUP defensen un projecte d’Estat per a Catalunya. Si l’Estat espanyol prohibeix un referèndum, nosaltres entenem que aquells partits que ja es varen presentar a les eleccions del 25 de novembre amb un projecte d’Estat, estan perfectament legitimats per proclamar unilateralment la independència. Si es fan unes altres eleccions, ens repetirem perquè, ¿quin serà el programa amb el qual es presentarien aquests partits?: Amb un projecte d’Estat!. La ciutadania el que vota són els projectes polítics; ¿la via a través de la qual s’assoleixen aquests projectes?, per això estan els partits i el Parlament de Catalunya, perquè es debateixi i es discuteixi; o es fa a través de consulta o de DUI, però aquí ja s’ha votat perquè Catalunya es doti d’un Estat; això ja ho vàrem fer el 25 de novembre.

BxI: Però què podria fer l’Estat espanyol a l’endemà d’una DUI?

UB: L’únic que podria fer és no reconèixer-la. Avui l’Estat espanyol, tots sabem que no pot utilitzar la força. Ells mateixos ho reconeixen des del moment en què ja ni tan sols utilitzen aquesta amenaça com a espantall. Abans de tant en tant ho esmentava algun polític i ara, excepte algun militar jubilat, ni tan sols ho diuen. Ells ho saben, estan controlats i intervinguts per Europa. Evidentment, la Unió Europea no permetria de cap manera que allà on posen els seus diners es comencin a fer coses estranyes que implicarien una inestabilitat enorme. Per tant, quan es proclama una DUI el que es fa és prendre el control del territori i de les agències tributàries. En aquell moment s’envia una ordre a tots els ciutadans, empreses, institucions, ajuntaments, consells comarcals i diputacions del país perquè es procedeixi a pagar els impostos a l’Agència Tributària Catalana. De fet ja ho estan fent alguns ajuntaments; l’Associació de Municipis per la Independència, que agrupa a més de 700 ajuntaments, també ho ha aprovat. És a dir, en el moment de la DUI, pagar els impostos a l’Agència Tributària Catalana passa a tenir caràcter obligatori. També hi ha un control sobre la Policia, els Mossos d’Esquadra… Un Estat és això; la capacitat de recaptar els impostos i de disposar d’unes forces de seguretat. A partir d’aquí, l’Estat espanyol tindria el dret a la pataleta, podria no reconèixer l’Estat català, però nosaltres ja ens preocuparíem del reconeixement de les potències internacionals. Inclús en aquells moments, amb la qüestió de la pertinència a la Unió Europea, que està qüestionada per part de molts sectors de la ciutadania catalana, també caldria fer un referèndum intern al nostre país per decidir si volem continuar formant de la UE o no. Però ara, el més important és que estiguem fora d’Espanya, que és qui ens espolia i qui maltracta el país.

Uriel Bertran a Kosovo

BxI: Els catalans estem mentalment preparats per a una Declaració Unilateral al Parlament?

UB: Ara mateix el que estem patint és un unionisme unilateral. La unilateralitat la patim. La ciutadania el que s’ha de preguntar és quina unilateralitat vol; la de la imposició espanyola o la de la democràcia catalana. Perquè acabem de veure la unilateralitat amb la suspensió de la Declaració de Sobirania. I l’espoli fiscal també és unilateral, igual que el fet que al català l’anomenin LAPAO i la llei Wert que vol acabar amb la immersió lingüística a les escoles…. La unilateralitat la patim cada dia!. Quina volem?, la que decidim nosaltres, que és la del Parlament de Catalunya? o la del Congrés espanyol?.

BxI: Sembla que ens trobem en un carrer sense sortida…

UB: És cert que estem en un procés de maduració. Què és el que ens agradaria als catalans?, evidentment un procés pactat, negociat, cívic i exemplar amb l’Estat espanyol. Òbviament!, tant de bo això fos possible, el que passa és que estem davant d’un Estat espanyol que ha estat el més colonitzador de la història de la Humanitat i del qual s’han hagut d’independitzar més de 30 països per la via de la DUI. És que l’Estat espanyol no ha permès mai uns processos pautats, negociats, cívics i exemplars. Per tant, Catalunya ha d’agafar força mental i s’ha de determinar i ha d’assumir que aquesta serà la via que haurem de seguir. Això provocarà un sotrac?, en el moment en què ens trobem al món occidental, no té per què. El que passa és que les autoritats catalanes han de ser àgils, han de ser decidides i òbviament han de tenir previst prendre el control del territori i dels seus elements essencials, com són les finances i l’ordre i la seguretat internes.

BxI: El dret a la pataleta d’Espanya inclourà pressions internacionals perquè no es reconegui una Catalunya independent. En tenim un trist precedent; quan la Federació Catalana de Patinatge va aconseguir ser admesa de ple dret a la Internacional i Espanya va fer tot el possible perquè es revoqués aquesta decisió… I se’n va sortir…

UB: Aleshores, Espanya va poder exercir aquella pressió perquè Catalunya era una comunitat autònoma. Si Catalunya és un estat, evidentment Espanya pot intentar mesures per fer pressió diplomàtica però ja veiem l’efecte que han tingut les que ha adoptat per exemple en relació a Kosovo. En aquests moments, Kosovo ha establert relacions formals diplomàtiques amb Sèrbia, és a dir, l’estat del qual es va independitzar, i Espanya encara no vol reconèixer Kosovo. Seran ‘els últims de Filipines’, perquè en aquests moments tot el món ja ha reconegut Kosovo. És a dir, Espanya pot intentar-ho, però això de les independències és quelcom molt habitual, al món. Els països estan molt habituats a tractar amb aquests processos. ¿Què hem de fer, els catalans?; ser intel·ligents i intercanviar interessos: anar a parlar amb els EE.UU. i Alemanya, principalment, i intercanviar interessos econòmics, geopolítics, estratègics, etc… I trobarem al·liats, d’això no en tinguem cap dubte!.

BxI: És curiós com Espanya nega a Catalunya un dret que reconeix directament a través de tractats internacionals que va subscriure fa anys…

UB: L’Estat espanyol ha signat i ha ratificat el Tractat de Drets Civils i Polítics de Nova York, on es reconeix el Dret d’Autodeterminació dels pobles. Però fixem-nos! ¿què és el que fa l’Estat espanyol?: no reconèixer la condició de ‘poble’ a Catalunya; aquí està la clau de volta. D’aquí la suspensió de la Declaració de Sobirania. ¿Què fa aquesta Declaració?; diu que Catalunya és subjecte polític i jurídic sobirà. Per tant, si l’Estat espanyol no recorria ni suspenia aquesta Declaració, de facto estava reconeixent que Catalunya és un poble, i per tant, com a poble sí que ens podem acollir a aquest Tractat internacional que reconeix el Dret d’Autodeterminació dels pobles. Per tant, el que nega Espanya és la condició major. I de fet, l’Estatut de Catalunya, quan parla de què som els catalans, diu que només som els espanyols empadronats en un municipi de Catalunya. És a dir, no se’ns reconeix la condició de poble.

BxI: I no hi ha una via jurídica per rebatre aquesta interpretació?

UB: Aquesta és una interpretació que fa Espanya; no és la que fa el món. El Dret d’Autodeterminació neix precisament a Europa; no neix a partir dels processos de descolonització sinó que neix després de la Iª Guerra Mundial; amb els 14 punts del president Wilson i és a partir d’aquí que s’independitza Txecoslovàquia, per exemple. Des de Catalunya, què hem de fer?; ens hem d’acollir a la interpretació internacional del Dret a l’Autodeterminació i fer nostre el pronunciament del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia sobre les DUI. Hem d’anar cap a aquest escenari i a partir d’aquí convertir-nos en un actor internacional. Però siguem conscients; en els primers mesos i fins i tot en un període superior a un any després de la independència estarem negociant molt. Rebrem el reconeixement internacional automàtic de tot un seguit de països, que sempre reconeixen totes les independències que es fan per via democràtica, països de la tradició democràtica, com els nòrdics. Probablement també rebrem el reconeixement d’alguna gran potència, perquè haurem negociat la compartició d’interessos, i a partir d’aquí continuarem negociant. Negociarem la pertinença a les institucions comunitàries, si així ho acorda el poble de Catalunya; negociarem la nostra entrada a Nacions Unides…. Tot el que és la pertinença de Catalunya a organismes internacionals serà un procés que anirem fent, però això no ha d’alterar el normal funcionament de la societat catalana ni la llibertat de circulació de persones, béns i mercaderies de la Unió Europea perquè, com a territori i ciutadans que ja som de la UE, això no canviarà. Hem de ser conscients del que implica una independència; vol dir negociar molt un cop l’aconseguim, però… com ha fet tothom!.

BxI: El ministra Gallardón va arribar a dir que la Generalitat rep la seva legitimitat de la Constitució…. És a dir, un Text de 35 anys és el que legitima una institució que nascuda fa 654 anys…

UB: No només això; hi ha més de 130 presidents de la Generalitat i a aquesta xifra ni hi arriba la llista de presidents espanyols. És a dir, la nostra institució és molt anterior inclús a l’existència d’Espanya. Constitucionalment parlant, Espanya neix al 1812, amb les Corts de Cadis, i de fet, el primer monarca que jura com a rei d’Espanya és Josep Bonaparte. Catalunya com a nació i per les seves institucions, és molt més antiga. Però ells sempre utilitzaran la lògica política que els sigui més favorable i per tant sempre forçaran els arguments. Nosaltres hem de tenir en la base la nostra història i la nostra legitimitat però el més important de tot no és això; és que els catalans volem ser independents i per tant és una decisió democràtica, present i futura. Sóc dels que penso que no hem de perdre massa temps rebatent arguments de caire historicista; tenim arguments sobrats; per això no hem de perdre massa temps amb ells. Hem d’explicar al món la nostra voluntat actual. Hem de tenir molt clar que en un procés d’independència és fonamental una cosa: que el món vol veure determinació; la certesa i la seguretat d’un poble que vol ser independent. Ningú començarà negociacions i ningú no es plantejarà seriosament reconèixer la independència de Catalunya si no veuen que de debò anem a fer-ho. Això no té marxa enrere. Hem de transmetre molta seguretat, hem de donar molta fortalesa als nostres arguments perquè això és el que ens permetrà que s’obrin les portes. Si ens veuen negociant per una banda amb l’Estat espanyol i per una altra amb la comunitat internacional, això genera molta desconfiança perquè ningú sap exactament a què estem jugant, o si són jocs tàctics. Per tant, el Parlament de Catalunya hauria de fer uns pronunciaments clars, començar negociacions amb la comunitat internacional; no cal que siguin públiques; i dir clarament que anem cap a un procés de declaració d’independència. Això és el que realment ens obrirà les portes i ens permetrà avançar.

BxI: I això s’està fent?

UB: Jo ara veig que encara estem jugant a dues bandes, Per una banda, parlant amb l’Estat espanyol; per l’altra, ensenyant la poteta amb el Dret a Decidir, però no sabem exactament quina serà la pregunta ni la data!. Això no genera cap tipus de seguretat ni de convicció a la comunitat internacional. En aquest sentit, la política catalana ha de fer un canvi de fons i presentar-se davant del món d’una manera molt més clara, molt més ferma i molt més sòlida.

BxI: Mentrestant, la societat civil continua empenyent amb actes cívics com la cadena humana de setembre. A Solidaritat no l’acaben de veure amb gaire bons ulls, oi?

UB: La cadena humana és una iniciativa que pot ajudar, però quan es fan aquests projectes de mobilització col·lectiva s’ha de clarificar molt bé l’objectiu que es busca. I en aquest cas, un objectiu que sigui exactament el mateix que el del passat Onze de Setembre, és a dir, evidenciar que volem un Estat per a Catalunya, això ja ho hem fet!. Entenem que ara les mobilitzacions haurien d’anar en el sentit de dir quan ho volem; és a dir, pressionar la classe política perquè posi data a aquest objectiu, i quina és la via a través de la qual volem aconseguir-ho. Per tant, per a nosaltres encara seria molt més interessant una cadena humana que digués ‘… i volem la independència aquest any 2013’. Per tant, us posem data!. La societat civil sempre ha d’anar un pas per davant de la classe política. Esperem que aquestes grans mobilitzacions marquin als polítics el nivell d’exigència que tenim.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *