Estremera. Restaurant Don Quijote a quarts de quatre. Vigília de sant Joan. L’aire és tòrrid i el local ple de clients espitregats i tatuats acabant de dinar, carregats de raons i xerrant tots alhora…N’hi ha un que sembla ben bé en Sancho Panza…
Hem sortit d’hora des del parc de bombers de Sant Andreu. L’Oriol hi treballa i surt de guàrdia… Però no hem calculat bé i ja no tenim temps de dinar, bo i la gana…A les quatre hem de ser a la presó per fer la visita a quarts de cinc…
El hall de la presó encara és força buit. Unes màquines de vènding, cadires de plàstic, una família gitana, amb un jove patriarca molt espatllat, els ulls injectats en sang i mig clucs, un cigarret apagat als llavis… També hi ha una colla xerrant drets. Ella porta una rosa groga a l’ullal…Són catalans. Els saludem…Un és cunyat d’en Junqueres…Conversem amb ells després que ens prenguin les empremtes i ens facin les fotos per poder entrar…
En això que entra més gent…Un altre grup de quatre amb un home vestit de negre amb el cabell llarg molt esclarissat, la cara molt pàl·lida, un rictus d’amargor i la mirada absent…
-T’has fixat, Ramon…És en Serrat. em diu el Lluís…Me’l miro bé i començo a distingir-lo en aquell rostre cansat… No sé què fer.. .Quedo a l’aguait, a veure què… Hi ha una sensació de neguit en l’ambient de la sala.
Va entrant més gent, la majoria molt humil. La vintena de persones que ens hem concentrat al hall comencem a superar controls. Ens tanquen en una nova sala. Quan obren travessem com una passera elevada damunt un pati de terra i ens concentren en un altre rebedor. Després, baixant uns esgraons arribem al gran pati central, amb un parterre enorme tipus rotonda amb romanins i espígols, l’únic detall amable de la immensa esplanada. Els que entrem travessem per la dreta i els que surten per l’esquerra, perquè no ens barregem ni parlem… Saludem amb les mans familiars i polítics catalans que surten de la visita. Hi ha la Neus Munté. Ens tanquen en un altre rebedor…
”Junqueras cabina uno, Romeva 2, Forn 3, Romero, 4”, i així…
Obren la porta i entrem a un llarg corredor ple de cabines a banda i banda d’un vidre. En la cabina de la nostra banda hi caben tot just 4 persones, les que som. I que és el màxim de permeses, dues assegudes i dues de dretes. Em quedo dret…Fa molta calor… Fa estona que patim… Què direm, com donarem ànims, com seran els quaranta minuts…
Entra rialler en Quim. Ens saludem tocant el vidre…Porta la samarreta negra “els bombers serem sempre vostres”! S’asseu i comença a parlar a través de l’auricular d’un telèfon alàmbric. Ens arriba la veu força natural a tota la cabina. Podem parlar alhora i no cal prémer cap botó…A les cabines del costat veiem Romeva i Junqueres i els seus visitants. No els sentim…
El primer que penso és que se’l veu rejovenit i amb molt bon aspecte. Després li ho dic, i ens explica que el menjar no és gaire interessant a la presó, per dir-ho finament, amb poca sal i sense gens de vi, que està prohibit (Bé, ens diu que a un pres per corrupció, dels que manaven abans, n’hi portaven d’amagat…). I que fa esport i està content d’haver perdut tants quilos, Va arribar molt tocat al final del procés, i menjava una mica compulsivament…
Ens diu que està bé, que al principi hi havia recel amb ells, però que ara ja ningú entén, ni presos ni funcionaris, què fan allà tancats. Els funcionaris són amables i ens diu que la majoria estan contents amb el canvi de govern espanyol.
Que no defallim, que ell no ho farà i els altres tampoc. Que els bombers donem molta força a la gent, que ens estimen, i ens agraeix molt tot el que hem fet i fem…
Que la presó et fa veure la vida d’una altra manera, i que tindrà feina del seu ofici quan surti…És molt afortunat pel caliu que rep de la gent. Més de 10.000 cartes ha rebut, i mai s’ha sentit sol, al contrari d’altres presos que surten de permís i venen a dinar el dia de Nadal a la presó perquè no tenen ningú…
Està escrivint un diari des de la setmana anterior d’entrar a la presó, que ja s’ho veia venir. Més que res perquè té poca memòria i no vol oblidar res…
Veu factible un trasllat a Catalunya aviat, però creu que la presó va per llarg.
Ara coneix la justícia espanyola i no refia que canviï ni que alemanys, belgues i escocesos els posin en evidència…
Que dimarts declara de nou. No és gens agradable anar a declarar. El duen emmanillat en un furgó sense finestres i es mareja. I el jutge Llerena fa més cas al Ok Diario que el que diuen ell i els seus advocats.
Ens avisa que aviat es tallarà de cop la veu i ens demana si podem recollir un paquet ple de llibres i de cartes per portar a Barcelona. Ens diu que l’obrim i que llegim alguna carta, que són molt maques…
Quan surti haurà d’estar molt de temps anant d’un poble a un altre per agrair totes les mostres de suport…
La veu es talla de cop…Ens mirem…I ara què…Toquem el vidre per dir adéu…Tothom s’aixeca a les cabines…Amb gestos d’ànim i amb les mans enlaire saludem també en Romeva i en Junqueres des de la distància…S’allunyen agraïts a poc a poc i de cara a nosaltres, cap a l’altra banda…cap al desconegut per nosaltres, cap al tancat on viuen des de fa mesos…quatre minuts al dia de telèfon, quaranta minuts a la setmana de conversa rere un vidre i dues hores de contacte al mes amb família i amics, sense mòbil, sense internet…
Anem desfent les sales per arribar al hall de sortida. L’ambient ja és més relaxat i distès. Estem contents pel que hem fet i perquè malgrat tot hem vist els presos bé…En Lluís parla amb en Serrat…Després al hall tots els catalans ens donem la mà i ens acomiadem. Quan li dono la mà en Joan Manuel em desitja bon estiu (jo portava la samarreta groga “jo també m’he cremat” que es va fer quan els focs de l’Empordà). Se’l veu content ara. Crec que fa molt més bona cara i està com en pau per haver fet la visita. Després hem sabut que coneixia en Romeva des que era un nen, perquè tocava amb el seu pare en el primer conjunt que va tenir…
Tenim la gosadia de fer-nos la foto amb la pancarta de “llibertat presos polítics” al pàrquing mateix de la presó.
Després ens fem altres fotos a la carretera, a uns centenars de metres.
Penso que tot deu estar gravat i que la guàrdia civil ens pararà en algun lloc o altre, però tant me fot. Estic enfadat i alleujat alhora…
Diem de tirar avall i dinar-sopar a les vuit allà on anem a parar…Resulta que és Arcos del Jalón. Entrem al local i no es pot ni caminar de banderes espanyoles penjades…Serà pel mundial?? Crec que l’Oriol demana que tienen para comer…I li diuen que hasta las ocho y media no abren la cocina. Que si queremos esperar…Els companys es queden parats i em prenc la llicència de decidir sense consultar, com en els sinistres en què he de prendre decisions ràpides… Ah pues si acaso ya pasaremos, i enfilo la sortida…Els altres em segueixen… Tirem avall entre rialles. Mengem un plat combinat al lloc següent, un hotel de ruta estàndard. Un plat combinat exuberant d’ous ferrats, bacó, hamburguesa, formatge i amanida per dissimular, i cervesa ben freda. Hi ha un moment que tinc remordiments pel menjar. No dic res als altres companys, que també mengen callats…
A quarts de dues arribem a Barcelona, a la caserna de bombers de sant Andreu. La revetlla és ben viva encara a la gran encisera. Les autobombes entren i surten sense parar. Els companys ens ofereixen coca i cava.. Sirenes udolant per tot arreu.
Camino per la Rambla Onze de setembre camí de casa. No paren els coets i els petards…
Penso que la flama continuarà ben encesa…
Ramon – un Bomber per la República