Les emergències són un fenomen quotidià, però a l’hora són extraordinàries per qui les viu.
A Catalunya cada dia crema algun pis. O hi ha un accident de trànsit. Cada setmana es perd gent al bosc, o ciclistes cauen en qualsevol corriol. Per això, cal que un estat modern disposi dels recursos humans i materials per respondre a aquesta quotidianitat, fent-ho amb una xarxa de parcs de bombers distribuïda arreu del territori.
Es pot prestar el servei amb organitzacions fragmentades pel territori i més o menys coordinades, o bé amb una organització global.
És evident que hi ha emergències que sense ser catàstrofes, sí que generen reptes importants. Pot ser un incendi en un pis que propaga per tot l’edifici i afecta a molts veïns. O pot ser un incendi d’una nau industrial que propaga a les naus adjacents. O bé un accident laboral important. O situacions de simultaneïtat, com aiguats o ventades.
Per donar resposta a aquestes emergències, que no es poden predir, ni quan ni a on, el més senzill és fer-ho aportant més recursos de parcs una mica més llunyans.
És a dir, la diferència de solucions entre un problema petit i la d’un problema mitjà hauria de ser només el nombre de recursos, i la distància que han de recórrer per arribar-hi.
En el nou estat la resposta als diferents tipus d’emergència ha de poder ser escalable, és a dir, ha de poder créixer numèricament, de forma ràpida i senzilla, sense problemes d’integració ni retards. I arribat el cas, decréixer i desviar-se a un altre servei més urgent o més prioritari.
El més senzill és que aquesta escalabilitat s’aconsegueixi amb una sola organització que disposi de capacitat de resposta coordinada i equiparable en tot el territori català.
Bombers per la Independència (ANC)
Article publicat el 8 de març de 2016