Arreu del món es busca com finançar els cossos de bombers. Aparentment són cars.
I de seguida apareix la petició de cobrar per serveis, obrint-se un ventall d’opcions.
En primer lloc cal decidir si hem de cobrar l’atenció de l’emergència.
Pot semblar fàcil quan darrera de la víctima hi ha una asseguradora: en incendis a la llar o la indústria, accidents de trànsit, assistències a l’edificació, etc.
Però en el moment en què surts a una emergència, ningú està per preguntar gaires dades. Primer s’actua, i després ja veurem.
I per un altre costat, si la població sap que ha de pagar per ser atesa en una emergència, potser no trucarà quan s’hi trobi, de forma, que quan finalment truqui, aquesta emergència serà més greu. Si davant un incendi no truques per una mica de fum, quan veuràs flames ja serà un incendi molt gros, que haurà fet molt més mal, i requerirà més mitjans per apagar-lo.
És a dir, per tal de reduir la gravetat de les emergències, la població ha de saber que el servei d’emergències és immediat, gratuït i universal.
Per tant, el cobrament de serveis s’ha d’excloure de l’emergència i plantejar-lo només en serveis preventius, si s’escau. Els simulacres, dispositius preventius, formacions, etc. en són candidats. Però hi ha el problema que moltes d’aquestes activitats sorgeixen d’obligacions legals, de forma que l’administració obliga a particulars a fer-ho, i a més, a pagar-ho a la mateixa administració. El resultat és de molta resistència, i per tant, és difícil d’aplicar una taxa universal. Només es pot fer sota determinades condicions.
Per tant, el cobrament de taxes (tributs a càrrec d’una prestació de servei) si no és massiu, tampoc no ajuda significativament a finançar els cossos d’emergència, i només n’augmenta la complexitat de gestió.
Cal disposar d’altres mecanismes fiscals més potents, que avui no tenim.
Bombers per la Independència (ANC)