Massa sovint apareixen comportaments individuals o grupals que posen en perill els actuants o tercers. Aquesta exposició al risc pot generar una activitat més alta als cossos d’emergència.
Un exemple a casa nostra són els rescats de muntanya originats per imprudència. Actualment no comporten directament sancions, però vindria a ser una forma de repercutir el cost a qui l’ha originat. Però això requereix diverses qüestions: el bomber ha de poder identificar clarament què és una imprudència, per a la qual cosa necessita una formació i una reglamentació clara.
Per un altre costat, aquest tipus de sancions acaben essent poc freqüents. Busquen una pedagogia per al conjunt de la societat, però no són mesures efectives de recaptació, de forma que no solucionen el problema del finançament.
A més, aquestes sancions actuen quan ja s’ha realitzat el cost, i també tenen un cost de gestió.
Per tant, convé explorar també vies sancionadores preventives. En aquest camp, fàcilment caiem en l’exemple del trànsit: sancions per excés de velocitat o alcoholèmia han generat una reducció dràstica d’accidents i víctimes. I d’aquestes sancions, una part petita de l’import recollit, actualment es destina al finançament de cossos de bombers.
Però cal tenir cura de com es plantegen les sancions.
Si són massa elevades o freqüents, no generen l’efecte educatiu desitjat, sinó més aviat un rebuig. I també poden induir a una situació pitjor: davant una imprudència, la víctima no avisa per por a la sanció, agreujant la situació de l’emergència.
Per tant, el règim sancionador en emergències ha d’estar limitat i aplicat amb cautela, i cal dirigir-lo sobretot en l’àmbit preventiu.
Finalment, perquè l’activitat preventiva sancionadora tingui efecte, cal disposar de personal qualificat.
Tenim molt de camp per recórrer.
Bombers per la Independència (ANC)